El Punt Avui

OPINIÓ

Via fora!

11/08/14 02:00 MEMBRE FUNDADOR D'ESGLÉSIA PLURAL - JOSEP TORRENS
L'expresident Jordi Pujol s'ha refugiat els últims dies al Pirineu després de confessar haver evadit impostosFoto: R.T. / EFE.
“Que ningú s'empari amb el cas Pujol per fer marxa enrere, no en tenim cap dret ni cap raó per fer-ho”

L'afer del frau fiscal confessat pel president Pujol i les sospites que la seva família ha utilitzat sistemàticament el lloc preeminent que ell ocupava per enriquir-se il·lícitament han provocat un veritable terratrèmol en la societat catalana. Han aflorat sentiments de tota mena, decepció, ràbia, compassió, odi, fins i tot incredulitat sobre els fets –tot i que a mesura que passen els dies, aquesta, cada cop va a menys.

És dur, molt dur, per a un país, descobrir que la persona en qui tants s'han emmirallat políticament i èticament ara cau en el gran fangar de la mentida, el frau i possiblement la corrupció sistemàtica. Com diríem, mal dit, això dels Pujol no té perdó de Déu. Com és possible que en Pujol ens hagi fet això?, es pregunten molts. Senzillament perquè les persones som dèbils, som egoistes, tendim a l'acumulació compulsiva de béns i de poder. És per això que un dels fragments de l'Evangeli que hauríem de rellegir sovint és el relat de la temptació que el diable fa a Jesús al desert. El pecat original de la humanitat no és el sexe, com ens volen fer creure, ni comportaments reprovables com l'egoisme, la mentida o la hipocresia –que tant s'evidencia aquests dies amb motiu de l'escàndol Pujol. El pecat original és creure'ns autosuficients, superiors, totpoderosos,  fins voler ocupar el lloc del Creador.

Ningú, ni el creient, ni l'ateu, ni el d'esquerres ni el de dretes, ni el conservador ni l'antisistema, és millor que qualsevol altra persona. La feblesa, la debilitat, la por, formen part de la naturalesa humana que ens acompanya en el trànsit per aquest món. Però aquesta evidència no és determinista, no implica que no puguem canviar –nosaltres, els altres i la societat–, de fet estem cridats a fer-ho, és el nostre objectiu primer i darrer, transformar les nostres limitacions i febleses en allò únic que ens fa humans, l'amor i la donació als altres. Quan els cristians diem que en Jesús hem vençut la mort, volem manifestar això, que creiem que tenim manera de superar la nostra pròpia naturalesa i convertir-nos en veritablement humans.

L'afer Pujol ens ha de fer madurar com a país i com a societat –potser, i no em prengueu per cínic, és el seu darrer servei. La seva caiguda pot ser el nostre renaixement col·lectiu, l'empenta que ens mancava per decidir-nos a canviar les coses. La caiguda de Pujol ha de significar el final d'una etapa política i social. Els nous partits, els nous lideratges i els partits vells que vulguin tenir futur han d'acceptar unes noves regles de joc, i la ciutadania hem d'entendre que la política és massa seriosa per deixar-la únicament en mans dels polítics. Però per fer el pas cal que no ens quedem rebolcant-nos en el dolor que podem sentir o en la decepció. Els Pujol han de retre comptes amb la justícia i el país, però ja són el passat. Ara més que mai és urgent que ens centrem a construir un nou país, no pas sense corrupció –ens tornarem a enganyar si ho pretenem, perquè, com dic, forma part de la naturalesa humana–, però sí amb unes institucions que l'evitin i la detectin al més aviat possible, i unes lleis àgils que la reprimeixin de manera contundent, no només al corrupte, sinó també al corruptor.

De cadascú de nosaltres depèn que la il·lusió i l'esperança col·lectives de construir un nou futur no es malmetin, que ningú s'empari amb els fets dels Pujol per fer marxa enrere, no en tenim cap dret ni cap raó per fer-ho. Els cristians sabem, o hauríem de saber, millor que ningú, que d'una gran decepció sorgeix una nova realitat. Us recordeu dels apòstols, tancats a pany i forrellat després de la mort del seu mestre… Quan la pobra realitat humana deixa lloc a l'acció creadora i renovadora de l'Esperit, sorgeixen noves esperances.

Sovint ens preguntem quin paper hem de jugar els cristians en els afers socials i polítics, doncs ara tenim una gran oportunitat per respondre'ns, la nostra actitud ha de ser de coratge, d'esperança i de compromís. Ajudant els que han quedat tocats, eradicant sentiments d'odi, de ressentiment i de venjança, animant al treball de construcció de noves realitats que permetin una societat més justa, més lliure i més humana. Proclamant que res és possible sense compassió i perdó.

Que ningú es quedi a casa llepant-se les ferides. Aprenguem dels errors i convertim-nos en actors del futur, del nostre i del de les generacions futures. Si no és així, de què ens serveix la fe? Via fora!

Darrera actualització ( Dilluns, 11 d'agost del 2014 09:21 )