Independència de Catalunya i la I Guerra Mundial

Les gestions per incloure el cas català entre els temes de la conferència de París no van fructificar

La Vanguardia en català | 14/08/2014 - 00:00h


Francesc Granell


En aquests mesos s'estan succeint una sèrie de commemoracions referides a la Primera Guerra Mundial, que va esclatar com a conseqüència de la incapacitat de les cancelleries per evitar que l'assassinat a Sarajevo de l'arxiduc Francesc Ferran i la seva esposa per l'activista serbi Gavrilo Princip degenerés en un conflicte de dimensions descomunals que va enfrontar russos, francesos, britànics i a la fi nord-americans pel costat de la Triple Entesa, i els Imperis Centrals, en aliança formada per alemanys, austrohongaresos i turcs, per l'altre.

En aquesta guerra, Espanya es va decantar per la neutralitat tal com va dictar el 7 d'agost del 1914 el govern liberal conservador d'Eduardo Dato, però a Espanya hi va haver un ampli debat entre els germanòfils que es corresponien amb les dretes partidàries de l'ordre i l'autoritat i els aliadòfils que veien a França i la Gran Bretanya exemples de llibertat i raó.

Espanya es va beneficiar de la neutralitat des del punt de vista econòmic per poder subministrar als contendents, la qual cosa va donar lloc a tenir una balança comercial favorable. Però després, quan es va arribar a la pau, l'economia espanyola va patir un seriós revés, que va contribuir a la inestabilitat política i social que -amb el suport dels grups conservadors- va obrir les portes a la dictadura del general Primo de Rivera després dels desordres de l'11 de setembre del 1923, que el general va viure a Barcelona com a capità general. Aquells desordres sota el crit de "Mori Espanya" van obrir la porta a set anys i mig de dictadura.

Però la meva intenció en aquestes línies no és evocar aquell passat sinó referir-me al nou missatge antiseparatista llançat pel president de la República Francesa, François Hollande, a Lieja aquest passat 4 d'agost, i que ve a reforçar el missatge antiindependència de Catalunya que estan llançant en aquests últims mesos no només governants espanyols sinó també governants de països molt rellevants en l'esfera internacional i que van des d'Angela Merkel fins als màxims dirigents de les institucions europees.

Dit això, voldria evocar aquí que una part del catalanisme polític va trobar en la Primera Guerra Mundial i amb el procés de desmembraments dels imperis centrals i -sobretot- Àustria- Hongria, l'excusa perfecta per sol·licitar que en el Tractat de Versalles s'inclogués la independència de Catalunya.

Això trobava la seva raó de ser en els 14 punts que el president demòcrata dels Estats Units Woodrow Wilson va exposar davant el Congrés nord-americà el 8 de gener del 1918 quan la guerra estava a punt d'acabar amb victòria de l'Entesa gràcies al suport final americà.

El president demòcrata, a més de proposar la creació de la Societat de Nacions -que va ser acceptada al Tractat de Versalles del 28 de juny del 1919 després de la laboriosa conferència de pau de París, però que Wilson no va aconseguir que els republicans nord-americans acceptessin-, havia incidit en la necessitat de donar la independència a pobles que fins aleshores formaven part de l'imperi austrohongarès, l'imperi otomà o l'imperi alemany, a més d'una Rússia desorganitzada després de la revolució d'octubre.

Una part del catalanisme va intentar aprofitar el moment per convèncer les delegacions a la conferència de pau de París que Catalunya aspirava a la independència argumentant, a més, que dotze mil voluntaris catalans havien lluitat amb l'exèrcit francès en la contesa mundial.

Les gestions per incloure el cas català entre els temes de la conferència de pau començada a París el 18 de gener del 1919 i en què Espanya no va participar no van fructificar. Els arxius diplomàtics mostren que la delegació del Comitè Nacional Català va provar de guanyar-se les potències vencedores de la contesa perquè la conferència de París tractés de la independència de Catalunya.

Ni aquelles potències, ni el govern de Madrid ni alguns partits catalans sacsejats per la vaga de La Canadenca -començada el 5 de febrer del 1919 i que va durar 44 dies- no van estar per la feina de fer avançar la independència de Catalunya en aquell context. Més o menys com avui.