Paisatge després de la caiguda

La Vanguardia en català | 16/08/2014 - 00:00h


Juan-José López Burniol


Primer. El 25 de juliol del 2014 quedarà marcat, en la història d'Espanya, per la publicació de la nota emesa pel president Pujol en què reconeix l'existència a l'estranger, durant més de trenta anys, d'un dipòsit no declarat a Hisenda, procedent -segons ell- de l'herència del seu pare i que figura a nom de la seva dona i d'alguns dels seus fills. Pujol ha pretès, amb aquesta nota, assumir les responsabilitats derivades d'aquest fet, i exonerar amb això la seva família. La seva confessió va produir, d'entrada, perplexitat; més tard, indignació; i, finalment, una varietat de reaccions que van des de la consternació a la crítica ferotge, passant pel rebuig, l'escarni, la tristesa i la compassió. No en va Pujol ha estat el protagonista indiscutible de la política catalana, i un dels actors principals de l'espanyola, durant més de trenta anys. Però, en tot cas, és general la preocupació per com aquest esdeveniment incidirà en el difícil procés polític en el qual està immersa Catalunya.

Segon. El futur vindrà determinat, a mesura que es racionalitzi el que ha passat, per tres fets: 1) L'exigència de responsabilitats jurídiques a tots els implicats en el cas, que no seran només els membres de la família Pujol, perquè -malgrat l'errònia qualificació dels fets pel president Mas com un afer privat i familiar- no és concebible el que ha passat, atesa la seva magnitud, sense la cooperació necessària, almenys, de moltes altres persones -polítics, funcionaris o empresaris-, els noms de les quals apareixeran, en un constant degoteig, durant les properes setmanes. 2) L'arrelada i exacta convicció que la corrupció és comuna a tots els partits polítics espanyols en grau directament proporcional a la seva participació en la política de gestió, raó per la qual, tot i arribant fins al final en l'exigència de responsabilitats al president Pujol i als altres implicats, el que ha passat no pot servir de pretext per desqualificar i obviar les reivindicacions catalanes. 3) La sospita -justificada o no- que la revelació, en aquest moment, d'uns fets coneguts ja fa temps ha estat instrumentalitzada en funció de l'actual confrontació política entorn del dret a decidir.

Tercer. Per això és aventurat deduir, com a corol·lari obligat d'aquest greu esdeveniment, que la reivindicació independentista de Catalunya hagi rebut, arran d'això, un revés irreversible. La incidència que tingui es veurà el dia 11 de setembre, perquè també pot passar que contribueixi a la radicalització del sobiranisme. Ara bé, sí que semblen inevitables dues conseqüències del que ha passat: 1) Convergència està ferida de mort, perquè no ha estat mai un partit corrent, sinó un moviment nacional de caràcter transversal vertebrat per la figura irrepetible del president Pujol, per la qual cosa la refundació de la qual es parla serà, de fet, la creació d'un altre partit. 2) La vida política del president Mas s'esgotarà amb aquesta legislatura, com a simple epígon del pujolisme que és.

Quart. El president Pujol, igual com els altres implicats, haurà de respondre davant els tribunals i la Hisenda pública, però no -a parer meu- davant el Parlament de Catalunya. Aquest només ha de depurar responsabilitats polítiques, i el president Pujol ja no té cap responsabilitat política pendent, sobretot després d'haver renunciat a tots els privilegis i prebendes que li atorga la seva condició d'expresident. La seva compareixença parlamentària només serviria per facilitar als altres partits l'ocasió de convertir-lo en la víctima ritual oferta en expiació dels pecats de tots. Les responsabilitats polítiques que sí que s'haurien de dilucidar són les d'aquells polítics, encara en exercici, que van formar presumptament part de la trama que va fer possible el frau.

Cinquè. Algunes reaccions personals d'antics col·laboradors del president Pujol han pres un caràcter d'indignitat manifesta. Malgrat deure-li tota la seva carrera, han escopit al plat on havien menjat. Obrant així, a més de destacar la seva misèria personal, han posat en relleu, un cop més, que el president Pujol era i és molt superior a la mitjana dels polítics en talent, formació i coratge. No l'he votat mai perquè sempre l'he tingut per adversari, però sempre he valorat molt les seves qualitats. Per això avui, quan el veig caigut i en el tràngol de ser jutjat -també per la història, el judici de la qual és de ben segur el que més tem-, lamento un desenllaç que ell no va aconseguir preveure i evitar quan encara hi era a temps. Potser més per debilitat que per interès personal.

Sisè. Les responsabilitats jurídiques són individuals, però això no obsta perquè molts haguem pogut contribuir a generar un àmbit viciat, en el qual la corrupció sigui més fàcil, amb el nostre silenci interessat, la nostra manera temorosa de fer el desentès, una tolerància tova envers "els nostres", la nostra egoista comoditat i la nostra calculada covardia. La llibertat es fa efectiva en política mitjançant la crítica i, especialment, mitjançant la crítica als "nostres". Mitjançant la paraula lliure.