És més el que ens uneix

El cas Pujol dóna la raó als qui veuen més semblances que diferències entre catalans i espanyols

La Vanguardia en català | 17/08/2014 - 00:00h


Llàtzer Moix
Barcelona


Entre els partidaris que Catalunya continuï associada a Espanya, particularment entre els del sector bonista, se sent sovint la frase que dóna títol a aquesta nota. L'esmentada oració ens diu que, malgrat el desacord fiscal i lingüístic, i malgrat el caïnisme que adorna els fonamentalistes de les dues ribes de l'Ebre, catalans i espanyols tenen molt en comú. I ens diu també que les persones de bona voluntat, tant si són d'aquí com d'allà, comparteixen llaços afectius, trets de caràcter i una història comuna. Una història no exempta de conflictes, és clar, però també amb progressos col·lectius gens menyspreables. Recordarem, en aquest sentit, que també algunes grans nacions del Vell Continent s'han passat segles embrancades en picabaralles fratricides. La qual cosa no impedeix que ara convergeixin en el -lent, això sí- procés d'unió europea, que té per locomotores França i Alemanya, països que fa poc estaven a mata-degolla.

Com a membre de l'esmentat corrent bonista, en concret del seu sector escèptic i desencisat, jo tendia a pensar que la frase del títol era, en línies generals, certa. Però ja no. Ara, després de la devastadora confessió de Jordi Pujol, ja no diria que "tendeixo a pensar", sinó que "estic convençut". O sigui, que estic convençut que l'esmentada frase ha guanyat molts punts. Perquè el que ha aconseguit Pujol en admetre les seves omissions tributàries no ha estat, com pretendria, protegir els seus fills trafiques. Això seria, si es confirmen els indicis, una missió tirant a impossible. El que ha aconseguit el president des de la seva peanya de patriarca nacional és donar a entendre que els catalans, a l'hora de defraudar, no tenen res a envejar a ningú. Perquè quan el cap de la tribu amaga capitals a Andorra i -el que és molt més greu- quan des del cim del seu magisteri moral permet als seus fills (un d'ells designat per succeir-lo al capdavant del seu partit) que facin fortunes com les han fet, la capa d'oprobi s'estén, injustament, sobre el conjunt del país.

De manera que sí, és més el que ens uneix que el que ens separa. Probablement per a les coses bones. I sens dubte per a les dolentes. Encara diré més: sospito que només units, i amb un coratge que fins ara no han tingut, els partits espanyols (el que tenia amiguets a Gürtel i feia anar a dojo la caixa B; el dels ERO d'Andalusia, etcètera) o catalans (el del sector negocis i l'impune Millet; el que va col·locar -presa de pèl màxima- un contrabandista com a conseller de Governació, etcètera) podrien pactar i emprendre la tasca que molts ciutadans percebem com a prioritària: sanejar la política i alliberar-la d'irregularitats i corrupcions. Com més aviat ho facin, millor. Perquè si no ho fan és probable que les banderes, agitades encara com a estendards gloriosos, es converteixin en sudari del sistema polític tal com l'hem conegut. I els neoleninistes, en els seus enterramorts.