El Punt Avui

OPINIÓ

Reflexions des de lluny sobre el cas Pujol

18/08/14 02:00 EXALCALDE D'ARBÚCIES - JAUME SOLER I PASTELLS
Marta Ferrusola i Jordi Pujol la setmana passada a Queralbs Foto: EFE.
Pujol ha de ser jutjat per la justícia per la seva actuació personal i per la història,
per la seva acció política

La declaració pública de Jordi Pujol sobre l'herència andorrana de la seva família m'ha agafat no només desprevingut, sinó també lluny del país, a les Amèriques. Evidentment, he fet un seguiment acurat de la notícia, via Internet, però per sort m'he estalviat l'impacte emotiu més directe i l'empatx mediàtic. Aquest distanciament em permet fer una anàlisi del que ha passat a través d'un prisma menys entelat que el casolà. D'entrada reafirmo la gravetat del tema i la incidència que ben segur té aquest fet sobre el context en què viu el país ara mateix.

No he amagat mai el meu posicionament sobre Jordi Pujol. He intentat fer equilibris —sempre difícils— entre el respecte institucional pel president del meu país petit i la crítica política al líder de CDC. I no tan sols per la seva gestió de govern, sinó especialment per l'estratègia autonomista, que l'ha empès, durant gairebé trenta anys, a intentar fer encaixar Catalunya dins d'Espanya. He comentat sempre que aquesta via ens permetia avançar —ben cert—, però no pas cap a la plenitud nacional, com ens volien fer creure, sinó cap al precipici de l'assimilació i la desaparició progressiva de Catalunya com a nació.

Així doncs em sento, si no legitimat, almenys amb prou tranquil·litat d'esperit per fer crítica sense fer sang. Jordi Pujol, que ha confessat el seu pecat fiscal, ha perdut l'ocasió de passar a la història com un estadista —errat però honest— que va saber rectificar a temps la seva posició amb coherència intel·lectual i prou autocrítica, reconeixent l'esgotament de la seva proposta política. Ara el balanç final que en facin les generacions futures estarà marcat, per damunt de tot, per la seva manca d'honradesa personal i la befa que ha fet de l'esperit de ciutadania que tant reclamava als altres. Però d'això a llançar-lo a les potes dels cavalls hi ha un bon tros pel qual jo no penso transitar. Sobretot perquè la major part dels atacs estan impregnats d'un fariseisme que em repugna tant o més que el pecat que pretesament condemnen.

Voleu que parlem de frau fiscal? Parlem-ne. I comencem per les xifres oficials i reconegudes per tothom: 80.000 milions d'euros en un sol any a tot l'Estat espanyol. Entre el 75% i el 80% d'aquest frau és imputable a les grans empreses i fortunes. No en tenen prou amb un tracte fiscal de privilegi que acaben robant a la plebs, via frau fiscal, una part important dels serveis públics fonamentals. I per la significació que té —ètica, política, democràtica, poseu-li l'adjectiu que us agradi més—, caldria començar posant sobre la taula l'origen de la fortuna de la institució monàrquica. Algú dubta ara mateix de la relació de causa i efecte entre el frau fiscal i la corrupció i la sorprenent abdicació borbònica i el blindatge absolut de la monarquia que se n'ha derivat? On us penseu que han fet l'aprenentatge dos delinqüents a punt d'escoltar la seva sentència com Urdangarin i la seva senyora?

Continuem amb les responsabilitats. Què han fet el PSOE i el PP, amb el silenci culpable de molts altres, per combatre el frau fiscal, datat i inventariat des de fa anys i panys? L'acció més destacada del PSOE és haver avortat la proposta de pla antifrau dels inspectors d'Hisenda de l'Estat, que duien una llista de dos-cents cinquanta noms de grans evasors sota el braç. El PP ha ofert generoses amnisties fiscals a la clientela. I ens ha ofert exemples sublims de lladres col·locats als seus rengles orgànics.

I acabem amb les causes. Algú pot negar que les engrunes que queden de l'Estat estan sota el control directe de les oligarquies financeres? Algú pot al·legar ignorància sobre el fet que la majoria dels oligarques són clients preferents i inventariats dels paradisos fiscals, sense cap risc per a la seva honorabilitat i encara menys per a la seva butxaca?

Jordi Pujol ha de ser jutjat per la justícia per la seva actuació personal i per la història per la seva acció política, com qualsevol ciutadà i com qualsevol polític d'un estat de dret, però em nego a acceptar que els seus jutges, i encara menys els seus botxins, siguin “los hermanos mayores” de la confraria del frau fiscal.

I els que volem superar per sempre més aquesta Catalunya que ens han intentat imposar durant trenta-cinc anys de transacció postfranquista com una còpia de l'Espanya més retrògrada per poder construir un país lliure, just i solidari, no podem pas malgastar esforços fent el caldo gras als delinqüents habituals i reconeguts però impunes fins ara. Tenim feines de més responsabilitat vers el país i el seu futur alliberat.

Ah, i si algú es pensa que el “sotrac Pujol” pot fer entrebancar el projecte sobiranista, va errat. Fa temps que la Catalunya real s'ha escapat del cap de qualsevol líder i ha quallat en una voluntat col·lectiva, ferma i extensa que ningú no pot parar.

Darrera actualització ( Dilluns, 18 d'agost del 2014 02:00 )