El Punt Avui

El nostre

19/08/14 02:00 PONÇ FELIU
És traïdor
no qui defrauda el fisc,
sinó qui menysté
la confiança de la gent,
qui aparenta
servir el país
i se'n serveix
Altres articles de l'autor

“Tant per tant, votem el nostre.” Heus aquí una expressió que he sentit sovint en gent més aviat àtona políticament. Avui, voldria parlar d'ells i no dels nacionalment abrandats, o, simplement, dels suficientment informats, pels quals “l'efecte Pujol” –en què tant confien els unionistes– tindrà un impacte pràcticament nul per al projecte sobiranista.

Que la corrupció creix a velocitat de metàstasi letal en política i que afecta òrgans de tots colors és prou sabut. Si “tots són iguals” segons es diu, amb injustícia palesa (ja que no tots els partits, ni menys els polítics, ho són, d'iguals), quin és l'element diferenciador del “cas Pujol”? Per què ha esdevingut molt més transcendent que el de qualsevol altre farsant?

Senzillament perquè per a molts Pujol era “el nostre”. En ell s'ha vist reflectida més d'una generació. I mitjançant ell molts volien arribar a la Catalunya somiada, a la Catalunya dels valors; la del treball honrat i polit, la de la família que sempre ajuda davant la conjuntura crítica, la de l'esforçat que es repta a si mateix per fer el cim més costerut; la de la Catalunya de l'escoltisme, especialment sensible al segon principi de Baden- Powell, el de lleialtat al propi país; la Catalunya del qui a la Muntanya Sagrada busca abric dins el mantell blau. Per a molta gent senzilla, Pujol no era el polític sectari; era el representant, el servidor del poble que, des del seu suprapartidisme, anava a Madrid a barallar-se contra els polítics pròpiament dits, els tan gasius amb Catalunya.

Era “el nostre”, el que tenia cura de la nostra casa, del nostre Temple. Per això, ell no és, no pot ser, tractat com un sapastre més. Ell havia de negociar amb Madrid i arrancar, com a bon comerciant, el millor preu. Però per al Temple. I és només davant una profunda traïció quan Crist, el benvolent, el pietós, perd els estreps i, en l'únic acte de violència que registren els Evangelis, expulsa a fuetades els mercaders perquè diu: “heu convertit casa meva en una cova de lladres” (Evangeli de Joan). I Jesús, l'infinitament misericordiós, també recorre dues vegades més a la violència –aquesta vegada només verbal– en situacions que tenen en comú un altre element que també el treu de polleguera: el fariseisme, la hipocresia, referint-se “als sepulcres blanquejats” (Evangeli de Sant Mateu) i a la figuera que té les seves fulles però no dóna fruit (Evangeli de Sant Marc).

En Jordi Pujol soley –que, com a bon cristià, recordarà, doncs, la Paraula de Déu— no passarà a la història com a defraudador fiscal; passarà a la història com a traïdor a Catalunya. Perquè és traïdor no qui defrauda el fisc, sinó qui menysté la confiança de la gent, qui aparenta servir el país i farisaicament se'n serveix, qui proclama que cal invertir a Catalunya, però s'endú els diners per fer-ho ben lluny de la pretesa pàtria, qui provoca en un dels moments més decisius de la història de Catalunya, que el blat madur pugui quedar colgat per les males herbes d'una indiferència dolorosa i punyent, pel “si el nostre ens ha fallat, jo ja no cal que vagi a votar”.

Heus aquí perquè La Divina Comèdia situa els traïdors en el lloc més punitiu, en el novè cercle d'infern. En un llac d'aigua congelada acumulada per les llàgrimes de tanta gent.

Darrera actualització ( Dimarts, 19 d'agost del 2014 02:00 )