El procés

Per ells, l'espera és raonable: debilita la contrapart per cansament o ofegament i rebaixa el cost del procés

La Vanguardia en català | 19/08/2014 - 00:00h


Guillem López-Casasnovas
Profesor de Hacienda Pública de la UPF


No crec que el Govern espanyol es pugui permetre, per raons econòmiques també, no fer una oferta de "reencaix" a Catalunya. Són ben conegudes les raons del mal encaix actual: ni els suposats comptes regionalitzats del ministeri desfan aquest argument. I no s'enganyin, que pel senyor De la Fuente i col·legues no és important allà on es fa la despesa en el càlcul de les seves dades, sinó per a qui es fa la despesa. Cap problema, doncs, que es faci a Madrid si és suposadament en bé de tots. L'antítesi de les balances fiscals! Que no es reuneixi el Consell de Política Fiscal i Financera per a la reforma del sistema de finançament autonòmic és per mi la prova que hi ha mala consciència i que cal refer l'encaix. I és que si s'ha d'acabar fent un vestit a mida per resoldre el maltractament a Catalunya, entre d'altres, més val no esvalotar més el galliner. Montoro ja ha aprés de l'error dels comptes regionalitzats: no ha donat solució al reclam català fiscal i ha fet enervar encara més els barons madrilenys, valencians i illencs.

Dit això, comprenc que vulgui retardar el procés i esperar tant com pugui aquesta oferta de pacte fiscal i altres acords institucionals per recompondre el mapa autonòmic. Perquè l'oferta l'haurà de calçar primer entre els seus hooligans, una trampa per al partit del govern conreada per ell mateix per guanyar eleccions. Per això i per tal d'encabir-la necessita una mica més de pressió internacional i dels poders fàctics de l'Estat que no vulguin veure amenaçada altrament la unitat del mercat espanyol. Per ells és raonable, per tant, l'espera i, mentrestant, esperar que la contrapart perdi força ja sigui per cansament, per ofegament o bé per la prèdica de barrufets rondinaries que la debiliten, i així el cost del procés els resulti com més petit millor. De fet, la teoria de jocs ja ho indica: no hi ha res a guanyar cedint abans d'hora.

A més, és connatural que la "via del mig"' sigui la sortida d'acceptació moderada més típica del seny català. Alguns economistes també la proposen. És la més fàcil, la menys compromesa: una proposta que permet quedar bé, però inútil si no s'articula perquè sigui factible. I com que no ho fan, la seva suposada moderació la fa, de fet, menys factible. Com més declarada sigui la voluntat a favor de la tercera via des de Catalunya, menys probable esdevé. Ajuden, doncs. els qui la prediquen a donar una falsa pista: si Catalunya s'arronsa, per què l'hauria d'oferir Rajoy?

En el procés hi trobem avui un clúster sobiranista que conjuga secessionistes ja decidits amb partidaris de terceres vies "intel·ligents", que esperen una oferta de l'Estat per al necessari reencaix, i que saben que només amb aquesta gesticulació, de bracet dels independentistes, exhibint convenciment en el propòsit, mai no es plantejarà la proposta. Finalment, sempre ens quedarà aquella divisió de qui ja té la decisió presa i creu que res de nou pot ser pitjor que això vell que vivim. Mentre que d'altres preferiran el vell conegut, entre els que amb el canvi anticipen la incertesa del que poden perdre, els que mantenen experiències traumàtiques del passat i els que tenen poc a perdre, que són joves i aspiren a un futur millor, tot i que incert.