I ara, quina pregunta?

La Vanguardia en català | 22/08/2014 - 00:00h


Ramon Espasa


La manca de base legal en l'ordenament jurídic català i espanyol sembla que fa inviable una consulta referendària, substanciada amb l'enunciat de la famosa pregunta del sí-sí. De fet tothom comença a estar-hi d'acord, uns clarament, d'altres més a contracor. Ara, aquesta constatació no treu ni un bri de legitimitat ni de raó a la voluntat política que moltíssims catalans volen expressar, contestant la repetida pregunta, i decidir així el futur de Catalunya com a nació. D'aquí la tramitació de la llei de Consultes pel Parlament de Catalunya.

Però, Espanya se sent i és també una nació des de fa ja alguns segles. Les més diverses expressions i exageracions d'aquest nacionalisme espanyol: històriques, polítiques, jurídiques, culturals, idiosincràtiques o fins i tot més o menys xovinistes són prou conegudes. (D'altra banda, no gaire diferents de tots els nacionalismes que en el món són i han estat, com recorda encertadament, entre d'altres, E. Hobsbawm.) Ara bé, el nacionalisme espanyol ha disposat, de sempre, d'una sòlida estructura jurídica i de poder: és a dir, d'un Estat sobirà sobre un determinat espai territorial que si bé ha canviat històricament, avui està definit per la Constitució espanyola de 1978. Per això mateix, sembla evident que el Govern espanyol, en nom de la nació que diu defensar, no permetrà l'escissió d'una part del que concep com a únic i indivisible. Per descomptat que la llista de greuges morals, polítics i econòmics resultants de la inclusió de Catalunya dins Espanya és real, abundant i unidireccional. Crec, però, que la recreació en les evidències passades afegeix ben poca llum a les possibles solucions polítiques d'aquest secular contenciós.

En aquest sentit, resulta patètic veure, encara avui, com institucions i organismes oficials de la Generalitat utilitzen ridículs circumloquis, com per exemple Estat espanyol, aplicats a descripcions climàtiques, geogràfiques, culturals, etcètera, per evitar emprar l'innombrable mot: Espanya. Ara bé, el patetisme no és menor quan comprovem com polítics, juristes, homes de cultura, organismes oficials, altíssims tribunals espanyols... continuen negant el caràcter de nació a Catalunya, això sí, dient tot seguit que ells no són nacionalistes. Com començar a trencar, doncs, la radical i secular contraposició nacional d'ambdues legitimitats, la catalana i l'espanyola? Seguint un article recent de Rubio Llorente publicat en aquestes mateixes pàgines, el primer que caldria abordar seria, en paraules seves, "el reconeixement de nació per nació". És a dir, una nació amb Estat i un determinat gruix demogràfic, que reconeix una nació petita i sense Estat. Només després d'aquest mutu reconeixement (polític, cultural, espiritual i moral), on ningú vulgui ser més que ningú, crec modestament que s'estaria en condicions de respondre la gran qüestió: com resoldre pacíficament un conflicte greu, difícil, encès i aparentment dicotòmic, sense que ningú perdi ni la cara, ni la pròpia i legítima autoestima nacional.

Aquest desistiment mutu hauria de ser bàsicament polític i moral i hauria d'incloure, per dir-ho breu i clar, la integritat de la nació amb Estat, el reconeixement i respecte de la nació petita ("...una pàtria tan petita que la somio completa", coincideixo aquí amb Pere Quart). Fruit d'aquesta nova concòrdia n'haurien de sorgir detallats i precisos acords polítics en el terreny de la identitat cultural, la llengua, la fiscalitat, l'autogovern, etcètera. La fórmula jurídica, legal i bilateral, seria simplement la que resultés més adequada al propòsit perseguit i aconseguit, sense perdre's ara en capcioses i prèvies disquisicions constitucionals, federals o confederals. Manllevant una frase que li agrada repetir a Herrero de Miñón: "La justícia, com la intendència, sempre va al darrere".

Ara bé, pels catalans, diguem-ho clar, un punt es ja irrenunciable atesa tota l'aigua que ha passat sota els ponts. Aquests acords haurien de ser votats i referendats pel poble de Catalunya. Vet aquí, doncs, el possible contingut d'una pregunta, la resposta positiva de la qual, podria donar, en la meva opinió, una majoria esclatant. Una majoria de ciutadans de Catalunya, que voldrien sumar al dret a decidir la seguretat de mantenir i, fins i tot, augmentar la cohesió del tan apreciat un sol poble que entre tots hem configurat a Catalunya, i la confiança de trobar finalment una nova, respectuosa i digna convivència de dos nacions dintre d'un mateix Estat. Una majoria, crec humilment, molt per sobre dels percentatges mínims que diferents portaveus de l'independentisme han considerat recentment com suficients per validar possibles resultats. Sembla evident que la millor pregunta seria, doncs, la que assegurés major nombre de respostes i menys divergència en el resultat. La trobarem?

Possiblement aquestes reflexions seran catalogades d'ingènues. De propostes plenes de bones intencions, però fora de temps. Alguns tenen ja fet el judici històric i la sentència és només qüestió de pocs mesos. Tot amb tot, i per sort, la realitat política és molt més complexa i, per descomptat, bastant imprevisible. Els fets, ben segur, passaran per sobre, tant d'aquestes modestes proposicions, com també del fàcil tot o res. Perquè una cosa són els desitjos, i l'altra, els guions que s'acaben obrint pas en l'actual i difícil context de nacions combatents.