El Punt Avui

L'imaginari polític

23/08/14 02:00 JOSEP GIFREU
La ciutadania mantindrà instal·lat en les seves ments i cors un nou imaginari que incorpora la ‘possibilitat' de ser estat sobirà a Europa

La força del moviment català cap a la independència rau en la confluència de diferents corrents de procedència diversa que han anat construint un nou imaginari polític comú per al futur de la nació a Catalunya. Com han assenyalat els teòrics de la nació i del nacionalisme, la formació d'un imaginari de referents nacionals àmpliament acceptat pels membres de la comunitat és la condició històrica per passar, com escrivia Joan F. Mira, de la “nació cultural” a la “nació política”.

La novetat d'aquest procés respecte a etapes anteriors, ja sigui en la Transició o durant la Segona República, és que l'imaginari que ara s'ha anat assumint per una àmplia ciutadania catalana és inequívocament sobiranista. És a dir, els elements referencials bàsics no miren tant a la nació (imaginada) com a l'Estat (imaginat). O millor, ara la nació (catalana) es dóna per afirmada (justament perquè ha estat negada pel Constitucional espanyol), i es reclama l'estat propi com a garant definitiu de la nació.

Els historiadors del futur —el periodisme pretén ja fer-ho interpretant el present incert— hauran d'explicar com el vell catalanisme, sovint d'arrel cultural i sentimental, s'ha transformat en independentisme homologable a qualsevol altre moviment independentista de la història. També hauran de precisar com, en cosa de pocs anys, la vindicació d'un estat sobirà ha passat d'una minoria estigmatitzada a ser el moviment polític central de la conjuntura catalana i fins i tot espanyola.

En aquest punt, els analistes coincideixen a destacar la conjunció almenys de quatre corrents que han alimentat el gran riu de l'independentisme català. D'una banda, els vells i reduïts sectors de l'independentisme de sempre haurien arrossegat els sectors catalanistes moderats cap a la radicalització. De l'altra, la sentència del Constitucional contra el nou Estatut origina una nova onada de conversos cap a la secessió (Rubert de Ventós els anomenà “independentistes no nacionalistes”). I encara s'hi suma un quart corrent que beuria del moviment del 15-M i que malda per fugir de les polítiques repressives i austericides del govern espanyol.

La campanya d'Escòcia cap al seu referèndum d'independència ha ajudat també a definir l'imaginari polític català. Com han afirmat politòlegs experts en política europea, Escòcia ha anat creant el que en podríem dir una possibilitat per a altres nacions sense estat. Cameron i Salmond van acordar el procediment. Els joves s'han llançat al sí. Cat Boyd, la jove activista del Yes Campaign va dir davant la Cambra dels Comuns a Londres: “La independència d'Escòcia no és sobre banderes i fronteres, és sobre el canvi i les vides de la gent.”

Passi el que passi el 9-N, una gran part de la ciutadania catalana mantindrà instal·lat en les seves ments i els seus cors un nou imaginari que incorpora la possibilitat de ser estat sobirà a Europa. El seu potencial és enorme. I a Madrid i a Brussel·les ho saben. Un potencial difícil de desactivar, per més bombes i escàndols polítics, tipus Jordi Pujol, que es llancin als camps de batalla de la imaginació i de l'opinió.

I és que el nucli dur del nou imaginari polític català està format per dues conviccions o il·lusions indestriables. Una és la d'aconseguir un estat propi per millorar el benestar de tots els ciutadans de Catalunya. I l'altra és una qüestió de procediment democràtic: la decisió sobre l'estat propi, l'han de prendre els catalans i catalanes.

Darrera actualització ( Dissabte, 23 d'agost del 2014 02:00 )