Anar o no anar al Parlament

Sabem, per experiència, que el president Jordi Pujol sempre ha controlat les seves aparicions

La Vanguardia en català | 23/08/2014 - 00:00h


Sergi Pàmies


El sistema democràtic té servituds contradictòries i paradoxals. Exemple: sembla lògic que li demanin al president Jordi Pujol que comparegui al Parlament per explicar la seva confessió delictivopecaminosa i les hipòtesis tòxiques que se'n deriven. El blablablà polític, que té la prodigiosa habilitat de solemnitzar el sentit comú fins a desvirtuar-lo, estableix que el respecte institucional està per damunt dels forats negres partitocràtics i dels personalismes messiànics. En paral·lel a la desmesurada apel·lació a la transparència, la reacció intuïtiva de molts ciutadans és pensar que, en cas que es produeixi, la compareixença no servirà per a res (parlo dels ciutadans interpel·lats per l'actualitat, no dels que viuen la política catalana amb una indiferència mineral).

Per què es produeix aquesta desconfiança? Probablement perquè els resultats objectius de les compareixences al Parlament i d'algunes comissions d'investigació són pobres o nuls. En canvi, ja tenim prou experiència per saber que, en segons quins casos, han estat un protocol de refredament de la indignació i un mecanisme pervers per desviar l'atenció amb allaus de discursos tècnics i prosa d'advocat soporífer. La prova de la disfuncionalitat de les compareixences i comissions de control és que, en general, en recordem més el gest heroic (o grotesc) i l'abrandament demagògic d'alguna senyoria que no la transcendència i la substància d'una informació, una confessió o un penediment amb conseqüències tangibles. Ja siguin incendis o enfonsaments de barris, ja sigui per esbrinar la profunditat d'un frau a les caixes d'estalvis, ja sigui per precisar les causes d'un ull buidat en una manifestació, el balanç d'aquest format de responsabilitat pública és trist.

En el cas de Pujol, la desconfiança augmenta perquè, per experiència, sabem que el president sempre ha controlat les seves aparicions i que, fins i tot quan explota, procura que l'ona expansiva l'acabi afavorint. Potser per això no és cap disbarat preveure que la compareixença no servirà per a res més enllà de fer bullir l'olla mediàtica i estimular la gimnàstica de l'escarafall. Personalment, m'agradaria que Pujol comparegués amb l'estil d'indumentària que podríem anomenar look Queralbs model tardor. Em fascina el jersei que va lluir en les primeres i tragicòmiques passejades que va fer després de la confessió pública. És un jersei que convida a esnifar-lo amb intensitat proustiana i que, quan te'l poses, transmet la grandesa de muntanyes metafòricament, patriòticament i fiscalment inaccessibles i la calidesa de llars de foc eternament enceses. Si Pujol arribés al Parlament amb aquest jersei posat, el pas compungit i les mans agafades a l'esquena, amb el rictus reflexiu que denota una intensa ebullició espiritual, es reforçaria la credibilitat del Parlament i la dimensió imperfectament humana dels polítics.