Política | QUADERN DE MADRID

Jordi Pujol ha de desaparèixer?

Edició impresa Política | 24/08/2014 - 00:00h

Enric Juliana



LA VANGUARDIA

La clau Andorra: volen estar bé amb Madrid, obeeixen París i el nou Papa combat l'opacitat

La confessió de Jordi Pujol i l'estratègia jurídica que intenta defensar el seu fill gran -l'intent de bloquejar la investigació amb una denúncia per vulneració del secret bancari- han provocat un esfondrament fenomenal. La patacada és tan grossa, que encara no es pot fer la llista de baixes. L'hi vaig dir fa dos anys a Jordi Vilajoana, assessor de confiança d'Artur Mas, a Madrid: "Aquest cop hi haurà baixes".

El cràter és enorme. Després d'unes setmanes en off -dieta informativa que recomano i que només em permetia una ullada als diaris brasilers, molt ben confeccionats, per cert-, tinc la sensació d'haver tornat a un altre país. En aparença tot segueix igual, les mateixes incerteses, la mateixa agenda de tardor, les mateixes convocatòries i les mateixes consignes, però alguna cosa important s'ha trencat. Es nota, se sent.

Amb la magnífica capacitat de síntesi que Déu ha donat als britànics, la revista The Economist ho resumeix bé en el seu darrer número: "L'home que va construir l'orgull nacional català, ara l'està minant". Per molts honors que se li retirin, per molts articles que s'escriguin atribuint l'explosió atòmica del pujolisme als vicis congènits de la transició espanyola, i per molt que l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, digui que Pujol "ha de desaparèixer" -carai, així van perfeccionar els soviètics les tècniques del retoc fotogràfic!-, Pujol no s'evaporarà. És impossible. La seva empremta és molt profunda i l'aparell de l'Estat farà tot el possible per evitar el tancament immediat d'una carpeta que li ofereix un decisiu avantatge en el plet català. Ara comença El Procés.

Encara que es descargolessin totes les plaques d'inauguració que porten el seu nom i milers de catalans decidissin cremar les fotografies en les quals apareixen, somrients i satisfets, al costat de l'home intel·ligent i incansable que dedicava tots els caps de setmana a recórrer Catalunya, poble a poble, Pujol no pot desaparèixer. No pot fer-ho, perquè el seu pensament i la seva mirada defineixen, en molt bona mesura, la cultura política vigent al país. La cultura dels seus partidaris, fins ahir incondicionals; la dels que l'hem escoltat i respectat sense deure-li obediència, i la dels seus adversaris més ferrenys, que atònits davant la fulminant mort política, escriuen textos furibunds per tal de clavar-li una estaca al cor, a la balcànica manera. La ràbia pòstuma dels antipujolistes irredempts i la pressa d'alguns nacionalistes per enterrar-lo en vida, espantats per la patacada, ofereixen aquests dies un trist i depriment espectacle. "Tenim pressa!".

El cràter és enorme, la radiació, intensa, i les conseqüències, imprevisibles. El catalanisme, també el que s'afirma crític amb Pujol des del 1980, trigarà anys a digerir el tenebrós final del seu home polític més important des d'Enric Prat de la Riba.

Espanya està en crisi, però l'Estat espanyol és fort i té pes a Europa. Espanya no lidera, però és massa gran per ser tractada de qualsevol manera. Davant els enormes problemes que s'estan acumulant, a la frontera amb Rússia, a l'Orient Mitjà, a l'Àfrica i a la mateixa Europa, com a conseqüència d'un estancament econòmic que no s'arregla, ningú important a la Unió desitja que España mori escolada. Ningú. Espanya està malament, però acaba de fer un canvi molt important en la cúpula de l'Estat, un canvi amb cert risc, al qual els altres països donaran suport actiu. Pensar el contrari és viure en un món de fantasia.

Amb l'ajut d'un directiu aparentment acomiadat per infidelitat, la policia espanyola ha pogut perforar el secret bancari d'Andorra, sense protesta pública del petit país pirinenc. Convé fer atenció a aquesta dada. Fa anys, Andorra va considerar que no li convenia gens aparèixer en les llistes de paradisos fiscals i va decidir apropar-se més a Luxemburg que a les illes Caiman. Andorra no vol problemes amb Brussel·les. I tampoc no els vol amb Madrid, ja que alguns dels seus bancs tenen fitxa per operar al mercat espanyol.

Els coprínceps andorrans són el bisbe de la Seu d'Urgell, Joan-Enric Vives, un catalanista moderat, i el president de la República francesa, François Hollande, que el 23 de juliol, fa quatre dies, es pronunciava de manera explícita contra el separatisme en rebre el nou rei d'Espanya al palau de l'Elisi. El copríncep episcopal es deu a l'autoritat del Papa de Roma, obstinat a sanejar la Banca Vaticana i allunyar l'Església catòlica de tot signe i sospita d'opacitat financera. I el president de França no sembla que tingui la més mínima intenció de promoure una segona Bèlgica al sud del Pirineu, com alguns ingenus encara creuen a Barcelona. Mapes, mapes, mapes.