Votar o no votar

La Vanguardia en català | 24/08/2014 - 00:00h


Albert Sánchez Piñol


El temps corre veloç quan la història empeny. Podria ser una frase de Shakespeare, que la celeritat del debat sobiranista confirma. La primera reacció enfront del procés va ser tan espasmòdica, tan vidriòlica i tan improvisada, que es van dir autèntiques barbaritats. De fet, que el procés avança a una velocitat extraordinària es constata pel fet que els següents arguments, ben habituals fa tan sols uns mesos, pràcticament han desaparegut de l'escena mediàtica.

Un referèndum sobre la independència de Catalunya s'hauria de celebrar a tot Espanya. Ni el Canadà ni la Gran Bretanya han plantejat res semblant respecte a Escòcia o el Quebec. L'únic precedent remotament semblant va ser el de la França de De Gaulle, que va orquestrar un referèndum sobre Algèria que en realitat no era res més que un simple tràmit. Espanya és molt francesa. El seu projecte sempre ha estat centralista y uniformitzador. Si existeix un autogovern català no és gràcies al PP o al PSOE, sinó malgrat ells i la seva permanent hostilitat. Insisteixo, l'ideal d'Espanya sempre ha estat el francès: un Estat-nació on les cultures diferents de la dominant han estat esborrades. Per dir-ho així: Espanya és una França fracassada; França és una Espanya exitosa.

Què passaria si Cornellà votés contra la separació? El mateix s'ha dit respecte l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Gavà, Cornellà, Cornellà i Cornellà. La veritat, si jo fos de Cornellà, n'estaria fins al capdamunt. El problema és que aquells qui fan aquest raonament parteixen de la falsa premissa de considerar la societat catalana irremeiablement dividida en dues parts,

l'autòctona i l'emigrada. La qual cosa demostra que es coneix molt poc la realitat sociològica de Catalunya, més propensa a la mistificació que a la marginació. De fet, un subargument de la mateixa espècie és aquell que afirma: "La majoria de cognoms catalans són d'origen espanyol; per tant, resulta inconcebible que els seus portadors vulguin separar-se d'Espanya". Però quan algú prova d'explicar que molts Pérez, García o Márquez opten per la independència, la reacció consisteix a titllar-los -des del bàndol unionista!- de "xarnegos agraïts". En definitiva, l'argument es més aviat barroer: perquè els amoïna tant el que voten a Cornellà si aquestes mateixes veus fan tot el possible perquè no voti ningú?

El procés sobiranista l'impulsen agents totalitaris i nazis. Les organitzacions que impulsen el procés, l'ANC i Òmnium Cultural, són d'un pacifisme radical, extrem. El seu model és Gandhi; les seves dirigents, Carme Forcadell i Muriel Casals, un paradigma de civisme. Pel que fa al senyor Junqueras, si demanéssim a un milió de persones que tanquessin els ulls i visualitzessin el seu somriure feliç, els ulls picassians i la mirada de pagès panxacontent, i els preguntéssim: "Quin objecte imagina vostè que aquest home sosté a la mà?", estic segur que 999.999 respondrien: "Un porró". L'altre, el que fa un milió, diria "una pistola Luger", i no ho dubtin: aquest altre seria articulista d'El Mundo. Aquí hauríem d'apel·lar a la famosa llei de Godwin: "A mesura que un debat s'allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en què es mencioni Hitler o els nazis tendeix a un".

Els arguments carpetovetònics. L'auge sobiranista, o més ben dit el desig de rebatre'l, va propiciar un cúmul de bajanades realment insòlites. A diaris prou seriosos he arribat a llegir que era absurd que volgués separar-se una autonomia on "un 70% dels seus habitants llegeix regularment en castellà". M'agradaria corregir el mal informat columnista: de fet, el 100% dels catalans llegim habitualment en castellà, un patrimoni cultural del qual ni el més ferotge separatista voldria prescindir. A un altre mitjà m'informaven de l'"argument hidrogràfic", segons el qual la secessió era inviable, ja que no existien precedents de dos països amb tanta unitat de conques hídriques que poguessin viure políticament dividits. Suggeriria al vehement autor que consultés la geografia de dos estats, no gens remots, que han aconseguit una fita tan reeixida: Portugal comparteix amb Espanya els seus quatre rius principals: el Miño, el Duero, el Tajo i el Guadalquivir. I personalment vaig lamentar que un diari de tanta solera com l'Abc sucumbís a la indigència retòrica: el 21 de juliol del 2012 va publicar les "Cien razones" contra la secessió que incloïen des d'un al·lucinant argument 74, segons el qual Catalunya mai s'hauria d'independitzar perquè "el Quixot va passar per Barcelona", fins a un sorprenent argument 94, que al·legava el "patrimoni gastronòmic comú" com a obstacle insuperable perquè els catalans se separin. En fi, per dir alguna cosa diré que conec una parella noruega que cuinen unes esplèndides paelles, i no per això han demanat la nacionalitat espanyola ni pensen renunciar a la seva. Pel que fa al Quixot, angunieja pensar el que l'Abc reclamaria si a Cervantes li hagués passat pel cap passejar-lo per la Lluna.

Afortunadament, i com deia a l'inici, tota aquesta escòria intel·lectual sembla que ha estat escombrada del debat públic. A poc a poc la discussió se situa en el nucli decisiu: votar o no votar. Estiguem tranquils; raonem, enraonem. I votem d'una punyetera vegada.