El fracàs de Gaziel

Va ser tota la vida un espanyolista esperançat, o si es vol ser més precís, un 'espanyista' en el sentit ampli: un iberista

La Vanguardia en català | 25/08/2014 - 00:00h


Oriol Pi de Cabanyes


S'ha parlat més del "fracàs d'Espriu" (això és: de la proposta d'Espriu en favor d'una més gran i més perdurable fraternitat peninsular) que del fracàs de Vicens Vives, que també va predicar sense resultats la necessària comprensió de la singularitat catalana per part del Minotaure centralista. O que del fracàs de Gaziel, que és del mateix sentit, i d'encara molt més calibre.

Gaziel no va ser, en el seu temps, un sobiranista, tal com avui s'entén. No va ser, és clar que no, un independentista. Però va ser un catalanista lúcid que, en els temps més foscos, no va poder expressar lliurement la seva preocupació per la deriva d'una Espanya que veia excloent des de feia segles.

I és que Gaziel, que mai no escrivia per boca d'ase, ni des de la ignorància ensuperbida, va ser tota la vida un espanyolista esperançat, o si es vol ser més precís en la definició, un espanyista en el sentit ampli: un iberista (com ho va ser, i d'això ja fa més d'un segle!, el senyor Maragall (don Joan). Però ni això no s'entén.

En el pròleg a l'edició de Castilla adentro, la traducció de l'original Castella endins, escriu Gaziel: "Suponer que no debemos preocuparnos especialmente de esa alma en pena catalana es ignorar que el separatismo no ha sido nunca una causa sino un puro efecto. La causa esencial, la verdadera, es el expulsionismo a que se vieron condenados dentro de la Península ibérica los que en modo alguno podían, porque es radicalmente distinto a su naturaleza, renunciar a lo más profundo y auténtico de su ser para castellanizarse por completo".

Anant encara més lluny, observava Gaziel que els expulsionistes "indignaban a Maragall porque no admitían que pudieran ser tan españoles, al menos como ellos, quienes experimentan la imposibilidad espiritual de serlo como un puro remedo o emanación de ellos".

I encara som aquí.

Alguns espanyols diuen que no comprenen Espanya sense Catalunya (i és perquè no es comprenen ells mateixos en el que són només ells mateixos). I això expressa la mateixa mena de possessivitat patològica de la mare que creu no poder concebre's ella sense el seu fill. I per això no el deixa mai volar pel seu compte, l'anul·la perquè no la deixi sola, perquè la serveixi sense condicions, perquè la sostingui en la seva inseguretat, que tant tem. Aquesta mare ultrapossessiva no estima els fills, només s'estima ella.

Gaziel considerava el separatisme "como hijo legítimo de su antagonista: el expulsionismo anticatalán". Aquest expulsionisme que és tal vegada la manera més atàvica de ser espanyol excloent, una tendència avassalladora que sorgeix de les més llunyanes foscors de la Inquisició, si no de la reconquesta, o de tota casta de dictadures. Si encara no tot s'ha perdut, ¿quan el vell expulsionisme dedicarà un minut a baixar del pedestal de les seves falses seguretats i farà, si no un esforç d'autoconeixement, almenys un mínim d'examen de consciència?