El Punt Avui

És l'hora de fer història

Cal prendre consciència de la dimensió històrica del fet polític que estem protagonitzant

Des dels disturbis racials a l'estat nord-americà de Missouri fins a les execucions massives perpetrades pels gihadistes de l'Estat Islàmic, passant per les matances de civils a Ucraïna, els centenars de segrestos de menors a Nigèria, el brot d'Ebola a l'Àfrica occidental, les treves trencades a Gaza... La violència i les desgràcies sembla que marquen la pauta per a l'atenció internacional, i per això és interessant observar com Catalunya continua sent un subjecte observat amb regularitat des de l'exterior.

No en té tant, de mèrit, si assumim que protagonitzem un fet polític inèdit a la història contemporània: volem establir un nou estat de forma pacífica i democràtica, i tenim la determinació de fer-ho malgrat el desacord i l'oposició de l'actual estat en què ens trobem incorporats. Immersos com estem en aquest repte magnífic, potser hem perdut de vista la dimensió del que estem proposant. Diem que el valor suprem de la societat que construirem és la voluntat majoritària de les persones que la integren i afirmem que l'única eina vàlida que contemplem per a la resolució de conflictes polítics és la radicalitat democràtica.

A primer cop d'ull, no tenim res a pelar. La història ens explica que els reptes d'aquesta mena han tingut més o menys il·luminats disposats a immolar-se, salvapàtries, exèrcits, grups armats o països tercers amb interessos obscurs. I, afortunadament, no tenim res d'això. I aquí estem, tossuts, decidits a fer-ho per la via més complicada –i sensata– que es pot imaginar: la via democràtica. Ara bé, que no s'enganyi ningú dins i fora del país: aquesta és una determinació democràtica absolutament radical en el sentit més etimològic del terme –prové de les arrels–, amarada d'un pacifisme gens naïf, que té un objectiu clar, concret i definit: la independència.

Parafrasejant Vinyoli, “calen realitats, no fum”. Per això sorprèn la facilitat amb què ens distreuen focs menors provocats, intencionats, que tenen com a únic objectiu desfer la principal garantia d'aquest procés polític i social: l'encaix i la unitat entre una majoria de forces polítiques representades al si del Parlament de Catalunya, i la capacitat d'actuació i mobilització conjunta i coordinada d'una immensa majoria de la societat civil organitzada.

Si conservem la capacitat d'observar el mínim comú múltiple per sobre del màxim comú divisor, la foto de l'acord sobre la data i la pregunta assolit el 12 de desembre de 2013 s'ampliarà i es refermarà durant els mesos vinents; si l'evolució política de la societat catalana –coordinada per Òmnium i per l'ANC– es consolida i dóna suport a l'acord que en el seu moment van establir Convergència, Unió, Esquerra, Iniciativa, Els Verds, Esquerra Unida i les CUP, superarem aquest repte polític amb una estratègia sense precedents de dimensió similar ni al llarg de la història contemporània ni arreu del món.

Més enllà de les legítimes defenses dels respectius espais polítics i de les febleses lògiques i conegudes de la societat civil organitzada, cal prendre consciència de la dimensió històrica del fet polític que estem protagonitzant per tal de respondre amb l'altura de mires necessària i per definir la cohesió i la implicació honesta, generosa i no condicionada com a principis fonamentals que guiïn el nostre present polític. Actuar així és el més semblant a una certa garantia d'èxit i és, també, una molt bona manera d'esbossar les característiques essencials del nou estat on volem viure i conviure. I la V d'aquest Onze de Setembre és l'estació més propera on ens cal posar-ho en pràctica.

(*)

Convidat per l'Associació Noves Bases de Manresa
Darrera actualització ( Dimarts, 26 d'agost del 2014 02:00 )