El Punt Avui

El nou i el vell

27/08/14 02:00 MELCIOR COMES
Sense la política dels partits i les institucions, la voluntat popular acaba abocada a les contradiccions i a la inoperància
Altres articles de l'autor

D'un temps ençà sentim parlar d'un invent anomenat “nova política”. Sembla que es tracta de tot un plegat d'iniciatives que vindrien de la mà d'una esperada regeneració de la cosa pública, de la qual en solem parlar després de cada escàndol de corrupció, en temps electorals o quan no tenim cap altre tema per fer bullir l'olla. Aquesta política nova seria com a recanvi de la vella política, la que suposadament està aviciada per la faramalla institucional, les inèrcies de les elits obscures i els componiments al marge dels desitjos de la ciutadania.

Potser ha estat la crisi, o el discurs dels indignatsamb la seva ànsia de reformes –ara ja traduïda en un entramat de nous partits–, però és ben veritat que d'un temps ençà sembla que exigim més de les institucions: ens hem adonat que els diners que es gasten provenen dels nostres impostos, que es pot millorar molt en transparència, i que la corrupció no coneix ni oasis ni immunitats morals, un cop han caigut tant els vells ídols com la idea segons la qual el país té un fons més pur –més indiscutiblement digne– que els altres països del nostre entorn. Aquí som tan barruts i tan aprofitats com a la resta del món –no cal enganyar-se–, i als problemes propis –incomptables per culpa de l'agressiva deshonestedat de l'Estat– hi hem d'afegir els que afecten qualsevol democràcia assetjada per l'atur.

Ara sembla que de l'èxit del pròxim 11-S se n'ha de desprendre una embranzida indeturable cap al 9-N i més enllà, tot per deixar clar que això de l'estat propi no ho pot frenar ningú “des de la vella política”. Però em sembla que la diferenciació és inútil, confusa i innecessària: el sistema de vot i de partits no és res més que el trasllat a la vida institucional inevitable del que pensa i vol la ciutadania. El 9-N no ha de ser diferent de l'11-S, i ambdues convocatòries no haurien de diferir de qualsevol altra jornada electoral.

Som els que som, ens comptin d'una manera o d'una altra, i tanmateix sempre és perillós que algú s'arrogui el poder de parlar per les masses convocades a les places, almenys quan aquestes no s'uneixen sota un signe o eslògan inequívoc i inapel·lable. Ara la voluntat de votar sobre el futur polític del país sembla que ocuparà els carrers i els bulevards, però ho faran en sintonia del que va dir el Parlament, òrgan que només és la traducció d'aquesta voluntat d'acord amb les lleis i formes assentades.

Hi ha més continuïtat que trencament i oposició –res és nou o vell– i qui vulgui llegir-ho en sentit contrari no farà res més que embolicar la troca, potser amb intencions electorals, que llavors no acaben sent res més que una altra manera de redefinir el dibuix. Sense la política dels partits i les institucions, la voluntat popular acaba abocada a les contradiccions i a la inoperància. La societat civil no és única sinó diversa i plural, i tant com ho és el paisatge que tracen els nostres partits, els quals estan d'acord en algunes coses i són irreconciliables en tantes altres.

El dret a decidir ha ocupat el centre més inamovible d'aquest nou consens, més enllà de qualsevol altra consideració a curt o a llarg termini. Arribarà un moment que haurem de decidir si som més del país que d'esquerres o de dretes, i amb la mateixa convicció que els partits unionistes s'apleguen entre si per fer front comú tant contra el dret a votar com de l'afirmació sobiranista. Les coses són de qui les desitja, ens deia el clàssic, i ara tocarà comprovar si Catalunya i els catalans desitgen més marxar que no Espanya continuar sent un estat unitari. D'això en depèn tot.

Darrera actualització ( Dimecres, 27 d'agost del 2014 02:00 )