L'excés

Antics incondicionals de Pujol creuen que s'alliberen de l'home caigut i s'enfonsen amb ell

La Vanguardia en català | 28/08/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd


Tot el que és excessiu suscita, entre nosaltres, admiració, aplaudiment i reverència. No hi ha res més admirat que els grans lideratges, les manifestacions massives i les ideologies pures. La passió per l'excés polític té en els mites esportius una traducció ideal: no hi ha res que apassioni tant com els infinits triomfs del motorista precoç, els cims que corona l'alpinista incansable o els rècords que baten Messi o Cristiano.

Es dóna per fet que l'entorn del futbol tendeix a la demència, però en canvi observem la política com si hi predominés la sensatesa. I, tanmateix, tot hi és excessiu. És desmesurada la xerrameca que envolta la política, amb la mutació de les tertúlies en estridents combats de boxa. És excessiva la quantitat d'e-mails, tuits, watsaps i altres loquacitats que envolten els líders i les causes. És excessiva l'abundància de friquis i comediants que presideixen la vida pública i mediàtica. És excessiu el bombardeig de declaracions i contradeclaracions que avui ens trenquen els timpans i l'endemà desapareixen per les clavegueres.

Com que l'excés és la nostra gran idolatria, la sana ironia mai no hi és permesa. L'humor castigador sí: però només apareix quan l'ídol cau en desgràcia; quan l'excés es transforma en fracàs. És el que va passar el curs passat, quan el Barça perdia. És el que passarà a Madrid quan Florentino fracassi. I, tal com està passant ara amb Jordi Pujol, és el que passaria si una alta personalitat política espanyola fos atrapada en un paradís fiscal (ningú no pot escapar-se de l'omniscient Ull de l'Estat, malgrat que de moment sembli un ull estràbic).

Pujol va ser un líder excessiu i mai no va suscitar distància irònica entre els seus. Com sol ser habitual a Espanya (Catalunya inclosa), Pujol entre els seus només va ser reverenciat. L'antipujolisme va arribar a ser molt ferotge, sí, però va ser l'ombra del pujolisme: no va saber oferir una llum pròpia, alternativa. L'humor antipujolista convertia Pujol en un Ubú d'estar per casa, en una còpia trivial del gran dictador. I és que l'humor polític i social a Espanya (Catalunya inclosa) és un humor de ressentiment.

Durant molts anys, Pujol va emular Flaubert, que, en una famosa carta a Louise Colet, descriu la seva existència com la d'un far o torre contra la qual xoquen, inútilment, onades d'excrement. La falta de sentit autocrític a l'interior del far del pujolisme explica l'ensorrament d'avui. Lògicament, el ressentiment s'ha afanyat a recuperar les excrementals caricatures d'abans, a les quals s'han sumat sàtires inèdites, expel·lides per seguidors de Pujol, sobtadament ofesos. Polítics i amanuenses que van créixer aprofitant l'escalforeta del far, ara es rebolquen plegats sobre els pecats que Pujol ha confessat. Amics i enemics es pensen que s'estan alliberant de la toxina; però de fet s'estan enfonsant en una mateixa ruïna.