Pujolisme ma non troppo

La confessió presidencial continua provocant seqüeles, interpretacions i especulacions

La Vanguardia en català | 29/08/2014 - 00:00h


Sergi Pàmies


Jordi Pujol ha buidat l'oficina d'expresident però no l'hem vist sortir de l'edifici carregant les caixes de cartró que tant ha popularitzat el cinema nord-americà. La mudança hauria pogut ser el pretext per un pedagògic 30minuts. De manera gràfica, i amb una intensa càrrega metafòrica, hauríem pogut assistir al desmantellament d'una llegenda viva i a les conseqüències polítiques, sentimentals i biogràfiques d'haver passat de ser referència moral i patriòtica a culpable confés de faltes que qüestionen bona part de les homilies pronunciades. Les mudances són l'oportunitat perfecta per revisar el passat i descobrir, amb una altra mirada, detalls que modifiquen la percepció del temps i que estimulen els mecanismes proustians de la memòria. Potser per això, cada vegada que el president Pujol surt de l'oficina l'esperen, a més de periodistes de servei (de vegades vestits amb uns shorts gremialment inspiradors), passavolants que aprofiten per fotografiar-lo per a la posteritat.

Més enllà del portal de l'oficina, però, la confessió presidencial continua provocant seqüeles, interpretacions i especulacions. La més estesa tendeix a situar la decepció provocada a un nivell de màxima transversalitat. És veritat que el magnetisme de Pujol ha intervingut en la percepció de la realitat de les últimes dècades. I que la convivència amb el seu tarannà hiperbòlic, instintiu i d'una expressivitat popular directa -sovint profundament còmica- li atorga una aurèola familiar que cap altre polític català ha aconseguit.

Aquesta familiaritat, que ara emergeix en la seva dimensió més bruta en forma de sospites confirmades i d'indicis alarmants, no certifica que existís una unanimitat amb el pujolisme. Reduïts per la inevitable tendència a la simplificació, avui es retrata la influència de Pujol com la d'un líder carismàtic cegament seguit o malèvolament criticat en una mena de combat entre babaus acrítics i depravats satànics. És una interpretació sensacionalista, tramposa i molt injusta, tant pels seguidors de Pujol com pels seus detractors. En aquestes dècades, una part de la ciutadania s'ha mantingut voluntàriament i conscientment allunyada del pujolisme i la seva interpretació de Catalunya. Entre els dissidents potser sí que hi havia una minoria selecta d'agents de l'espanyolisme conspirador i altres "enemics de Catalunya" elevats a categoria de monstres per la propaganda o la demagògia catalanofòbica. Però també hi havia milers de ciutadans que no combregaven amb les rodes de molí del discurs de Pujol i que ho expressaven a través del vot. Ara els fets coneguts els donen una part de la raó, però sospito que això no els deu fer especialment feliços. Al contrari: precisament el drama que insinua la confessió de Pujol és que no solament empudega l'honorabilitat del president, sinó també la credibilitat col·lectiva i l'equilibri democràtic del país.