El Punt Avui

A les ordres de...

La presència catalana en els centres de decisió espanyols ha estat històricament molt inferior i sovint inexistent, malgrat el pes que el Principat representa en població, PIB i valor afegit de la producció

L'Estat ha minimitzat la importància de totes les propostes que han arribat des de Catalunya, tot i ser el gran motor de modernització

30/08/14 02:00 FRANCESC CABANA
Bandera espanyola i senyera onejant al terrat d'un edifici públic Foto: EL PUNT AVUI.
Al ministerigosen discutir plantejaments del conseller Mas-Colell, que té més prestigi que tots ells plegats

Dos fets indiscutibles: Primer: Catalunya té el 6,5% del territori de l'Estat espanyol, el 15% de la població, representa el 18% del producte interior brut (PIB), el 25% de les exportacions i, d'aquestes, del 30% al 40% de les que tenen més valor afegit. Segon: No hi ha la més mínima proporció entre les xifres de producció i el poder polític en forma de presidents del govern, ministres o directors generals catalans. Dit d'una altra manera, els catalans estem a les ordres de castellans, gallecs, asturians, andalusos, bascos, valencians o aragonesos. Aportem el que aportem a l'economia de l'Estat però, a l'hora de designar els governants, els catalans en quedem al marge. És segurament el punt que demostra més clarament el pes feixuc d'Espanya i el caràcter de dependència.

El darrer català president del govern espanyol va ser el general Prim, que va ser assassinat el 1870 a l'actual carrer Marqués de Cubas –abans del Turco–, just darrere del Banc d'Espanya, a Madrid. Els catalans, com deia fa poques setmanes el professor Antoni Castells a l'Ateneu Barcelonès, hem encapçalat totes les operacions de modernització de l'Estat en els darrers 150 anys i el fracàs ha estat absolut. Com ho va ser el 1984 l'Operació Reformista de Miquel Roca. Aquest va guanyar sobradament les eleccions a Catalunya, però no va aconseguir ni un sol escó a la resta de l'Estat, tot i que les seves candidatures estaven formades per persones conegudes i amb prestigi. Aquesta situació només es pot interpretar d'una manera: Espanya no accepta cedir el poder polític als catalans. I s'ha produït tant en temps de dictadura com de democràcia. En un d'aquests articles explicava que a Madrid no els feia cap gràcia pagar el rebut de la llum a empreses catalanes; doncs amb més raó cedir poder polític.

Si parlem de ministeris econòmics, la discriminació és absoluta. Si recordem que Catalunya va ser la “fàbrica d'Espanya” durant més de cent anys i que hem tingut economistes de primer ordre, resulta sorprenent que els pocs ministres catalans que hi ha hagut, hagin ocupat ministeris com els de Defensa o Interior, en els quals poca o cap cosa podien fer per afavorir –o més aviat no perjudicar– l'economia catalana. Joan Sardà Dexeus, un dels grans economistes catalans del segle XX i el cervell del Pla d'Estabilització, que va permetre a la dictadura franquista recuperar el terreny perdut per quatre ximples que no sabien ni la llei de l'oferta i la demanda, va haver d'actuar gairebé d'incògnit, tot i que el van anar a buscar al Banc Central de Veneçuela, a Caracas. Com és possible que representants del Ministeri d'Economia o el mateix ministre gosin discutir alguns plantejaments que fa el conseller Andreu Mas-Colell, que té més prestigi internacional i més títols acadèmics que tots els economistes del ministeri plegats?

No hi ha odi contra els catalans. Hi ha hagut etapes de la història –per exemple els anys de transició–, que fins i tot ens respectaven. Però, tot i això, no volen cedir poder polític, perquè “son muy suyos”, o sigui que som diferents. En això tenen tota la raó, però a la resta de l'Estat es considera que és una rebequeria de nois mal educats. No volen cedir poder, perquè Espanya és un país centralista i els catalans anem sovint a Madrid, però tornem de seguida. I per aspirar a ocupar un càrrec polític alt has d'haver passat pel sedàs de la vida madrilenya, haver perdut l'accent català i haver viscut alguns anys a la capital. Els bascos, andalusos, gallecs, castellans, etc., van a Madrid sempre que poden per comprar, anar al teatre o passejar per la Castellana. Els catalans van en tot cas a Barcelona, capital de Catalunya, perquè allí hi troben el mateix que a Madrid. Si no volem que s'enfadin els nostres veïns, els podem recordar que van crear un Estat molt centralista a l'estil del francès al segle XVIII, i que aquest fet ha marginat els catalans del poder de l'Estat, perquè no se senten especialment atrets per Madrid. Però aquesta és la capital d'Espanya i el poder és allí. L'autonomia rep les molles del poder.

Des del XIX
L'últim president espanyol d'origen català va ser el reusenc Joan Prim, que va arribar al càrrec a mitjan segle XIX després d'una trajectòria política plena de vicissituds, guerres, intrigues i conspiracions. Va morir abatut a trets, tot i que la seva mort encara manté incògnites.
Darrera actualització ( Dissabte, 30 d'agost del 2014 02:00 )