La pregunta del milió

Què ens oferirà l'ou que comença a incubar-se demà: una comèdia, un drama, un final feliç?

La Vanguardia en català | 31/08/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd


El 9 de novembre del 2014 serà una repetició o una impugnació del 6 d'octubre de 1934? Amadeu Hurtado descriu amb lúcida desolació els fets del 34, dels quals va ser coprotagonista. El president Companys l'ha enviat a Madrid a explorar una sortida digna a la impugnació de la llei de Contractes i Conreus del Parlament. El Constitucional és a punt de tombar la llei catalana i Hurtado no aconsegueix ablanir el criteri dels jutges, però troba la comprensió del president del govern espanyol, el valencià Ricardo Samper. Hurtado i Samper, que conversen en català, pacten una solució: el Parlament tornarà a aprovar la mateixa llei, canviant només unes paraules per tal que no es pugui dir que és la mateixa; i la llei passarà els controls. La dignitat del Parlament quedarà salvada.

Hurtado torna a Barcelona i explica a Companys la transacció, però el president, trasbalsat, li diu: "Estic disposat a tot. Los rebré a tiros si convé". "Però a qui?", contesta Hurtado, esmaperdut. "A tots els que vinguin a apoderar-se de la Generalitat". Hurtado torna a explicar-li la solució pactada amb Samper, però Companys el retopa: "Ha arribat l'hora de donar la batalla i de fer la revolució. És possible que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres hi deixem la vida; però perdent, Catalunya hi guanya, perquè necessita els seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva". El final de la història és sabut. Companys proclama la República catalana el 6 d'octubre. El general Batet es presenta amb artilleria a la plaça de Sant Jaume. Hi ha alguns trets, pocs. Companys es rendeix, la Generalitat és suspesa, el president empresonat. En una citadíssima crònica dels fets, Gaziel posa l'èmfasi en la resposta civil a les crides radiofòniques del Govern català: carrers buits. Els catalans s'inhibeixen.

Hi ha semblances, però també moltes diferències entre aquells fets i els d'ara. Era la Lliga, qui havia portat la llei de Contractes i Conreus al TC: ara el nacionalisme català de dreta i esquerra va unit. La cola de l'ANC els enganxa. L'altra gran diferència: Rajoy no és Samper: no ha ofert cap transacció (tampoc no hi ha hagut cap Hurtado).

Mas i Companys s'assemblen: cap dels dos era un nacionalista pròpiament dit, però, empesos per les emocions ambientals, s'hi tornen. D'aquí, la pregunta del milió: sortiran al carrer, els catalans, quan, a més de manifestar-se festivament, calgui defensar quotidianament una ruptura institucional? Més enllà d'idees i sentiments, la clau del moment és la força.

Agost ja és un ou menjat i el trimestre que demà s'obre és un ou per covar. Tothom es pregunta: Què en sortirà, d'aquest ou? Una comèdia, un drama, un final feliç? Pot passar de tot. Des que Franco va morir, no havia estat tan difícil anticipar el futur. L'ambient està carregat d'electricitat i els llamps poden caure a tot arreu.