Un 3% de preguntes

El Pujol desafiador davant l'acusació de Maragall ara manté silenci per estratègia de defensa

La Vanguardia en català | 31/08/2014 - 00:00h


Isabel Garcia Pagan


Una comissió d'investigació no fa por a CiU, ni a mi mateix, màxim responsable de l'obra feta pel govern durant aquests anys". Així de desafiador es va mostrar Jordi Pujol des del seu despatx d'expresident al passeig de Gràcia immediatament després que Pasqual Maragall agafés el micròfon un 25 de febrer del 2005 i, en ple debat per l'enfonsament del Carmel, deixés anar aquell "Vostès tenen un problema i es diu tres per cent". La insinuació no era nova a l'hemicicle, però sí insòlita perquè procedia del llavors president de la Generalitat. Pujol va acusar Maragall de provocar una "ruptura profunda" a Catalunya, però l'esquerda, almenys la del sistema polític, es va tancar en tres mesos. El temps just per arxivar una comissió d'investigació que en les seves conclusions assenyalava que no es podia acreditar el cobrament de comissions.

Sense despatx oficial i en silenci imposat fins que l'estratègia de defensa familiar ho requereixi, Pujol veu ara com aquella vella sospita s'estén a tota la seva obra de govern i la temuda ruptura amb el seu llegat és total i irreversible.

Tot el que no sigui transparent porta a la sospita. I va faltar, continua faltant, transparència. També determinació política. El 1998 Josep Lluís Carod-Rovira va parlar d'aquest 3% al Parlament durant un debat de política general i assegura l'exlíder d'ERC que un alt càrrec de Convergència li va confessar que el pagament sota mà era del 5%. El juliol del 2003 hi va insistir en una entrevista estenent la sospita als socialistes. Dos anys després, el seu fidel Josep Huguet va recuperar sent conseller la presumpta confessió convergent en plena tempesta política per les paraules de Maragall. Fins aleshores, quan la Fiscalia havia actuat d'ofici, mai no hi va haver notícies als jutjats. Es va imposar la política, tan lenta com la justícia. Tres anys de negociacions per crear una oficina antifrau i un més per designar-ne el director, una Sindicatura de Comptes sense capacitat sancionadora amb un programa de treball de difícil encaix amb la realitat -aquest any ha revelat irregularitats a les obres del Fòrum de les Cultures, del 2004!-. D'aquell 3% en va quedar una causa judicial que es va anar esllanguint i que es va acabar el setembre passat amb l'exculpació d'un diputat de CDC. Vuit anys després, queda reduïda a acusacions sobre empresaris i càrrecs de segona d'Adigsa. Tampoc el juliol del 2010 Alicia Sánchez-Camacho va veure en les confessions de l'exnòvia de Jordi Pujol Ferrusola prou proves per anar al jutjat.

Fins que aquell orgullós Jordi Pujol admet per a sorpresa de la majoria el pitjor dels seus pecats: haver amagat durant tres dècades a Andorra l'herència del seu pare. La seva confessió desperta fantasmes, i no respon ni al 3% de les preguntes que arrosseguen. Preguntes per respondre no només als jutjats, també sobre el control polític.