El Punt Avui

THOMAS HARRINGTON  DOCTOR EN ESTUDIS HISPÀNICS AL TRINITY COLLEGE DE HARTFORD, CONNECTICUT (EUA)
Un americà pragmàtic.
Thomas Harrington, doctor en Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, a Connecticut, es va interessar per Catalunya arran de la seva tesi doctoral sobre la pluralitat de les nacions ibèriques a la primera part del segle XX. Nomenat director d'un programa d'estudis a Barcelona, fa 15 anys que manté contacte directe amb el país, fet que el converteix en una veu lúcida per analitzar el procés.

“Cap poder central deixarà que ningú surti sense cost”

“L'Estat espanyol voldrà venjar-se; ho veiem a la història de Catalunya”

“Si el procés té un problema és que no ha parlat dels costos”

“Si una Constitució constata que la nació és indissoluble té molt pes: el món pensa en termes d'estats”

“El més important és perseguir-ho de manera consistent i amb un alt consens social”

01/09/14 02:00 PRADA DE CONFLENT - ÒSCAR PALAU
Harrington va oferir una ponència sobre identitat catalana a la UCE de Prada Foto: ACN / À.R.
Canals relacionats
L'estratègia d'esperar la reacció dels EUA és un error; cal treballar altres vies més permeables
La sentència del TC sobre la sobirania apunta la de la Cort Suprema del Canadà, que legitima un procés
de secessió si el Quebec ho reclama.
El problema és que el Quebec forma part d'un estat federal, descentralitzat des de fa temps. El model espanyol creat després de la Transició fa que la Constitució sigui ambigua, perquè està pensada per satisfer a molts sense ofendre a tots. Sembla tant dissenyada per crear problemes com per aportar solucions, i deixa la porta oberta a moltes interpretacions... I els poders espanyols se n'aprofiten.
No pas l'article 2, sobre la indissoluble unitat de la pàtria.
Per a les altres nacions-estat, si una Constitució constata que la nació és indissoluble té molt de pes. El món segueix pensant en termes d'estats, i legitimar una nació des d'una visió de no-estat és molt difícil, perquè per a tothom l'Estat és la norma, i té el dret de suprimir altres nacions.
I com ho ha de fer Catalunya?
No sé si hi ha una via escrita òbvia. El més important és perseguir-ho de manera consistent i sense retrocessos espirituals, i un alt grau de consens social.
La majoria social ja hi és.
Sí, però en quin context? Quin cost real s'està disposat a assumir per assolir l'objectiu? És la gran incògnita, perquè cap poder central deixarà que ningú surti sense un cost, no t'ho donaran. Si el procés té un problema és que no ha parlat dels costos a curt o llarg termini. Els polítics n'haurien de parlar de manera rigorosa, perquè hi hagi un debat seriós. Els estats són implacables per preservar el seu poder i cal saber el preu a pagar.
Molts ja ho tenen assumit, no?
També és cert que si la gent vol independència ha d'anar a buscar-la i no parar-se a pensar en els costos. Ja ho farà després, si de cas. Però hi haurà sorpreses.
Sorpreses?
Hi haurà venjances, l'Estat espanyol voldrà venjar-se. Ho veiem en la història de Catalunya.
Però la força democràtica del procés no és el seu gran aval?
Fa quinze anys t'hauria dit que sí, quan parlàvem de l'Europa de les ciutats i les regions, amb menys pes dels estats. Però siguem honestos: el projecte de l'Europa supranacional ha fracassat, i això té un efecte sobre el desig de dependre de la sobirania pròpia i el vot. En aquella Europa hauria estat possible; en aquesta no ho veig, amb el paper que hi tenen els estats.
Es reconeixerà a fora el resultat d'una votació il·legal per al TC?
No ho crec, immediatament. Però espero un referèndum, i la qüestió serà la constància catalana després de la votació i del rebuig que provocarà arreu.
La majoria d'estats tampoc s'hi oposen fins ara, són neutrals.
Si tens una idea insurgent, no oposar-t'hi és emparar implícitament les estructures actuals. Caldria algun suport més actiu.
Escòcia obre una via?
Es pot comparar, o no. A Anglaterra hi ha una tradició anglosaxona de descentralització que no té res a veure amb l'espanyola. La norma aquí és centralista.
Al món es reconeix Catalunya com a subjecte polític?
En la teoria sí, però té un handicap: no té lloc al món anglosaxó, que domina els fluxos d'informació. Les estructures institucionalitzades estan molt dominades per una visió única d'Espanya i el món hispànic, que va a conceptes unitaris. A Colòmbia hi va haver polèmica perquè van presentar classes de català com un acte polític, com si ensenyar castellà no ho fos. Costa reconèixer el plet català, perquè és europeu i no es veu com algú oprimit, sinó que es barreja mentalment amb la maquinària imperialista espanyola.
Diu que Catalunya no té lloc al món anglosaxó, però els seus mitjans són els més receptius.
Una de les trampes dels anglosaxons és oferir l'esperança de democràcia dins de certes pautes, sabent que poden controlar el resultat final del procés, com a Escòcia. Quan algú llegeix un diari de l'establishment i dóna suport a la dissidència de la norma, ho fa sabent que serà innocu en el resultat final. I quan no ho sigui, canviaran de posició.
Com ho veuen els Estats Units?
No sóc expert en la diplomàcia americana. En moments d'incertesa ha de dir coses obertes i ambigües, que no la condemnin a una posició dura. En tot cas, és molt difícil entendre la insignificança d'un plet com el català en la identitat col·lectiva dels americans. Un esment al New York Times afecta el coneixement d'un grapat molt petit de gent. L'estratègia d'esperar la reacció dels Estats Units és un error; cal treballar vies de comunicació amb altres realitats potser menys poderoses però a la llarga més importants i permeables a l'Espanya plural.
Darrera actualització ( Dilluns, 1 de setembre del 2014 02:00 )