Opinió

El relleu

Edició impresa Opinión | 01/09/2014 - 00:00h

Juan-José López Burniol


Sota la dialèctica política dominant, batega una soterrada lluita pel poder de dos grups diferents

Sopar de divendres a finals d'agost, quan un cop d'aire fresc provoca de vegades un sobtat calfred. Un amic -català de la diàspora- explica que, un temps després de la confessió pública del president Pujol, es va celebrar en cert lloc de Catalunya un acte social al qual va assistir una representació significativa dels diferents estaments de l'actual classe dirigent catalana. L'ambient era -segons ell- de perplexitat, desconcert i prevenció, provocats pel contingut i el to de la confessió presidencial, fins al punt que, quan no podia evitar-se el tema, les paraules eren elusives, incòmodes i distants. "No és estrany -va respondre un altre dels assistents al sopar-, ja que el president Pujol va confessar per molts d'ells". Cosa que va ser titllada de disbarat pel tercer dels comensals, al·legant que les responsabilitats són individuals i tota generalització és sempre errònia i interessada. "La qual cosa no obsta -va afegir l'últim dels convocats- perquè en tots els casos de corrupció hi hagi una pluralitat d'implicats: l'empresari disposat a pagar per certs favors, el funcionari que s'avé a prevaricar, el polític que ho tolera, el partit que cobra un percentatge i l'intermediari que els connecta". Ara bé, després d'aquest petit debat, tots van admetre que és certa la tesi que hi ha, en les societats modernes, una forta tendència a la generació d'un nucli de poder polític-empresarial-funcionarial-mediàtic lligat per llaços de connivència quan no de col·lusió, que usufructua el poder en benefici propi, amb el resultat d'una progressiva i accelerada concentració de la riquesa en molt poques mans i un correlatiu i escandalós augment de la desigualtat social.

Aquest procés, que ve de lluny, s'ha accelerat a Europa de resultes de l'actual crisi econòmica, els costos de la qual han estat repercutits de forma preferent sobre les classes mitjana i popular, en forma de retallades dels salaris i de les prestacions de l'Estat de benestar. Un fet que provoca que els afectats estiguin més indignats cada dia que passa, ja que, com va dir Oliver Lyttelton -empresari i polític anglès-, "a ningú no li importa un rave la justícia: el que importa és la igualtat". I és, per tant, la consciència clara d'una desigualtat creixent la que introdueix en la vida social i, de retruc, en la política una forta disfunció que pot arribar a ser causa de greus conflictes, precisament per l'abisme que s'obre entre dirigents polítics i socials, d'una banda, i la resta dels ciutadans, per l'altra. L'erosió de l'Estat com a ordre jurídic, el desprestigi creixent de totes les institucions i una corrupció invasiva estan soscavant els fonaments del sistema. Molts dels seus dirigents no tenen, per això, autoritat moral, és a dir, credibilitat. La gent no creu que diguin el que pensen i procurin fer el que diuen; ans al contrari, té tendència a considerar-los com un grup que fa temps que passa de l'interès general i es dedica a l'exclusiu conreu dels seus afers. Però aquesta situació esdevé sempre insostenible a mitjà termini. Històricament s'ha salvat el bloqueig mitjançant el triomf d'un cicle revolucionari; però no té per què ser forçosament així. En l'actualitat, el simple funcionament, encara que sigui sota mínims, de les institucions democràtiques pot provocar un canvi en la classe política que ocupa les institucions i està a l'oposició, és a dir, un relleu en l'exercici del poder, que es desplaça així d'un grup social a un altre, diferents en la seva procedència i interessos, i, en el fons, antagònics.

De vegades els arbres no deixen veure el bosc, i això passa avui a Catalunya, de manera que el procés sobiranista impedeix de percebre que, sota la dialèctica política dominant, batega una soterrada lluita pel poder de dos grups diferents. El que -vertebrat per CiU- l'ha exercit durant l'últim terç de segle i ha tingut per dirigents -més enllà fins i tot d'aquesta coalició- universitaris de classe mitjana i mitjana-alta, molts d'ells barcelonins, pertanyents a les famílies de l'establishment o ben connectats amb elles. I el que -enquadrat per Esquerra- es proposa de conquerir-lo, els líders del qual són joves de formació anàloga, però no predominantment barcelonins ni de la mateixa procedència social, sinó originaris en bona part de la resta de Catalunya i amb escassa vinculació amb l'establishment tradicional barceloní. La diferència entre l'un i l'altre grup és ara com ara substancial, i aquí rau la raó de la impossibilitat de concertar llistes úniques -per exemple, per a les eleccions europees- i, més encara, de formar un govern de coalició. Són dos mons diferents. Cosa que, després de l'esclat del cas Pujol, és encara més manifest per raons òbvies.

El relleu serà per tant un fet natural, fruit de l'esgotament de la present situació. Ara bé, els qui agafin el testimoni no representaran ni de bon tros tota l'esquerra catalana, ni menys encara tots els indignats. Una mancança que no menyscabarà la pulcritud democràtica de la seva probable victòria, però que sí serà una dada que caldrà tenir en compte.