L'empatia i els Pujol

Els mitjans han vigilat la parella i han mostrat un Pujol serè, somrient i empàtic

La Vanguardia en català | 01/09/2014 - 00:00h


Joana Bonet

En els sopars d'aquest estiu que declina, un dels comentaris més recurrents sobre el cas Pujol començava amb un nom: Marta. "Darrere de tot hi ha la Ferrusola", escoltava als quatre vents. Molts la dibuixen ambiciosa i maquiavèl·lica, dura de pelar, la matriarca, "una bruixa", substantiu que continua titllant les dones quan se'ls vol negar qualsevol tret de feminitat. D'aquells crits de joia d'"això és una dona" que van endolcir les seves oïdes en plena efervescència del pujolisme ha passat al menyspreu dels qui antany la van venerar. La seva causticitat, amb aquest mig somriure saberut, i el seu coratge immortalitzat en aquell vol lliure, a més d'un auster vestuari, resumien l'estil Ferrusola: família i nació, sacrifici i austeritat.

El 1980, quan Pujol va guanyar les eleccions, van decidir que amb set fills no es mudarien a la Casa dels Canonges, decorada sòbriament per Bibis Salisachs el 1976, quan la va ocupar amb el seu marit, Juan Antonio Samaranch, aleshores president de la Diputació de Barcelona. Quatre anys després, la revista ¡Hola! va sol·licitar un reportatge sobre la família -fins aquell moment només s'havien ocupat dels Suárez-, i van accedir. Calia jugar fort a Espanya. Els reporters van visitar el pis de General Mitre, i davant la malànima austeritat del crucifix al capçal van decidir que el reportatge es faria a la Casa dels Canonges. La casa dels Pujol no tenia foto: ni ombra d'ostentació.

Durant la seva estada a Queralbs, els mitjans han vigilat la parella i han mostrat un Pujol serè, somrient fins i tot, i empàtic. Al davant d'ella, en canvi, la càmera ha topat amb un bloc de gel. I la imatge ha congelat el rostre de "la dolenta", ho sigui o no.

Però hi ha un altre personatge que ha canviat també en estereotip al llarg d'aquest cas: "la ciutadana Victoria Álvarez". Als EUA probablement seria una heroïna digna d'un biopic de Hollywood; aquí, el més suau que li han dit ha estat "dona ofesa". De "meuca" a "montajista", si bé ella insisteix que tot va saltar, no per despit, sinó pel parany del micròfon ocult a La Camarga, Álvarez ha passat per tots els platós explicant que no va voler ser còmplice d'un saqueig de milions que anaven i venien en maleters. Però el seu personatge s'ha quedat en carn rosa i groga, amb aplaudiments del públic i cautela informativa. Malgrat ser l'espoleta del culebrot, el seu testimoni està mancat de relat i la seva credibilitat és qüestionada, potser per un altre clixé: el de la noia del gàngster.

Direu, un article més sobre el tractament de les dones en els mitjans, i les seves etiquetes: bones i bruixes, monges i putes. Podríem abundar-hi, però el que de veritat demostren els dos personatges és la importància de l'empatia en el judici públic: al costat de Marta i de Victoria, Pujol passa per un savi despistat i alegre, un estadista aliè a qüestions mundanes.