1. POLÍTICA

Pujol i Xirinacs

FRANCESC-MARC ÁLVARO

La reacció d’un nombre indeterminat de persones a la confessió de Jordi Pujol com a responsable d’un delicte continuat de frau fiscal ha estat la següent: “No penso votar mai més”. Segons el meu petit treball de camp, realitzat durant l’agost, la frase en qüestió ha estat expressada, sobretot, per persones d’una certa edat, de la cinquantena en endavant. És significatiu que, per a una part de la ciutadania, la manera de respondre a la gran impostura de l’expresident sigui plantejar-se la total inhibició, en comptes de no votar CiU, com fóra més lògic. No sé quin valor estadístic pot tenir aquesta actitud. La bona notícia és que, per als catalans de menys de quaranta anys, molt allunyats vitalment i culturalment del pujolisme, el cas Pujol té un impacte molt menor. Això protegeix el moviment sobiranista d’una gran depressió, però no el fa completament immune a les reaccions antipolítiques primàries que explicàvem abans i que es poden traduir, molt aviat, en abstencionisme o desvinculació de qualsevol discurs polític. També es poden traduir, òbviament, en suport a partits que es pretenen motor d’una nova política.

El “no penso votar mai més” o la fascinació per la CUPiPodem de persones d’ordre decebudes ambPujol, amb CiU i amb la política en general m’ha fet pensar aquests dies en Lluís Maria Xirinacs, el senador més votat d’Espanya el 1977 i l’home que va decidir deixar-se morir fa set anys com –segons les seves paraules– un “acte de sobirania”. El dia 11 d’agost del 2007 van trobar el seu cos en una zona boscosa del Ripollès. En aquells moments, la crisi econòmica encara no havia esclatat, Montilla presidia la Generalitat gràcies a ERC, feia poc més d’un any que els catalans havíem votat havíem votat un nou Estatut i el TC encara no l’havia convertit en paper mullat. La independència no formava part de la centralitat.

El traspàs de l’exsenador va impactar en el món catalanista, sobretot en els sectors que s’ubicaven als marges. La tesi d’una transició traïda pels líders –sostinguda per Xirinacs– va tenir uns dies de revifalla. Pujol va qualificar el mort de “profeta” i va remarcar que “ens ha estat fustigant durant molts anys i amb la seva mort també ens fustiga”. Considerant que l’expresident era a les antípodes de Xirinacs, aquelles declaracions grinyolaven. L’artífex del peix al cove feia un homenatge a una icona sagrada dels principis purs.

Si avui fos viu, Xirinacs, perdedor oficial de la transició, Si avui fos viu, Xirinacs, perdedor oficial de la transició, veuria com la confessió amitges de Jordi Pujol reforça la seva teoria, que és la de Fernández, Colau, la monja Forcades i altres. I estic segur que una part dels antics votants decebuts del pujolisme voldrien votar l’exmossèn.

El problema és que –consultes a banda– entre el cinisme de Pujol (i del PP-PSOE) i el nou puritanisme sembla que hi ha poc espai per a una política que ens tracti com a adults.

Antics votants decebuts del pujolisme voldrien votar l’exmossèn