El rei Lear

Pujol hauria estat treballant per fer cristal·litzar les caricatures més despectives dels catalans

La Vanguardia en català | 03/09/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd


Mentre el gruix de la societat catalana (Guanyem i Podem a part) voldria pensar que el cas Pujol no va més enllà del que ell mateix va confessar (que ja és molt), des dels mitjans de Madrid es dóna per fet que la confessió de frau fiscal és la xocolata del lloro. Les filtracions dels informes de la UDEF parlen d'un sistema de corrupció tan gros que fa feredat: vigent durant tres dècades, hauria concedit obres i serveis a canvi de comissions il·legals per finançar CDC i per enriquir la família Pujol amb xifres estratosfèriques.

Si això es confirmés, seria molt difícil mantenir no ja la il·lusió dels que propugnen la consulta, sinó l'autoestima del catalanisme, que s'inspira en els ideals regeneracionistes del modernisme i el noucentisme. Quina paradoxa tan brutal! El líder polític que va voler perllongar aquella tradició regeneradora; el que va insistir més en el terme autoestima; el que va proclamar els ideals del treball i l'esforç; el que més havia combatut l'hedonisme i la laxitud, oposant-hi els valors "forts" del deure i el servei al país; el líder, en fi, que més valors ètics va vincular a la catalanitat hauria estat el motor d'un viatge al fons de la nit. Hauria estat l'agent principal del desconcert moral del seu país. Comptat i debatut, Pujol hauria estat treballant tota la vida per aconseguir que cristal·litzessin políticament les caricatures més despectives contra els catalans (egoisme, avidesa, avarícia).

El gran misteri del cas Pujol és la contradicció entre el que deia i el que ha fet (el que poden haver fet els seus). Molts comentaristes i polítics rivals s'han afanyat a reduir aquesta misteriosa contradicció en termes d'hipocresia. Però el tòpic de la hipocresia no lliga gens amb una personalitat tan lliurada a la causa: Pujol és un home que va sofrir presó per l'ideal de Catalunya, i alguns dels seus tics facials són deguts a la tortura.

Rimbaud, poeta iconoclasta, sosté, cínicament, a Una temporada a l'infern, que "la moral és la feblesa del cervell". En la línia de Nietzsche, segons el qual la moral és per als febles, per als esclaus, és a dir, per al pobre i infeliç votant. Però no és imaginable un Pujol nietzscheà (tot i les moltes temptacions que, al llarg de la seva vida, deu haver tingut de posar-se per damunt del bé i el mal). Pujol és molt més imaginable escindit entre l'ideal romàntic i la bruta realitat. Trampejant entre la visió nacional de Herder i les misèries d'aquest país que sortia (que encara surt) de la gran misèria del franquisme.

El gran secret de la moral és l'amor, deien els romàntics. I, com va apuntar Josep M. Fonalleras, la història dels fills de Pujol abusant del país que el seu pare governava, embrutant la seva obra política i portant el catalanisme al desconcert fa pensar molt en el Rei Lear de Shakespeare: un vell rei desolat, traït per les seves filles, arrossegant la seva tristesa per un regne enfosquit, dividit i arruïnat.