El tema

A Catalunya hi ha hagut un sistema organitzat de tràfic d'influències amb un fill de Pujol pel mig?

La Vanguardia en català | 03/09/2014 - 00:00h


Pilar Rahola |


El tema no és cap altre i no deixaran que sigui un altre, ara que els contraris al procés català han clavat dentada a la Catalunya revoltada, per mitjà de la jugular de Pujol. Hi ha festa major als casals de l'Espanya gran, i els fariseus aixequen el dit acusador mentre les seves misèries jeuen tranquil·les a l'armari de la impunitat. A l'Espanya del tot s'hi val i ningú no dimiteix, resulta que Pujol és una espècie de criminal de lesa humanitat, d'una maldat tan suprema que fins i tot en Montoro aspira a la presidència del Tribunal de la Inquisició. Només caldria imaginar què farien tots aquests si els SMS de Rajoy, o les amistats barcenianes de Cospedal o el rum-rum gurtelià tingués accent català, per adonar-nos de la magnitud del melodrama. En fi, que alguns s'escandalitzin dels abusos d'altres és tan hipòcrita com allò de la pedra i el pecat bíblics.

Dit això, la hipèrbole dels adversaris no lleva la culpa al molt honorable, la honorabilitat del qual està per terra. I si n'hi ha que fan un bon brou amb els seus ossos, només és perquè Pujol els ho ha cedit en safata de plata. És a dir, ell s'ho ha cuinat solet, i ara volen que tots ens ho mengem. I aquí rau la qüestió majúscula, en la culpa col·lectiva. Els embolics de Pujol contaminen el desig pacífic i honest dels catalans de votar el seu destí? No hauria de ser així, perquè és la família de Pujol la que sembla que ha fet una ingent fortuna, i no els soferts ciutadans que aixequen una estelada. És a dir, al català, el vot, i al Cèsar Pujol, el que li caigui. Però seria ingenu pensar que la caiguda del déu menor no hagi influït en l'autoestima catalana. Amb tot, el que em sembla més urgent és l'autocrítica que hem de fer arran d'aquest escàndol, i no tant per una qüestió d'herències -que n'hi ha fins i tot de coronades-, sinó per l'altre tema, el que batega en els murmuris i recorre l'espina dorsal del país. A Catalunya hi ha hagut un sistema organitzat de tràfic d'influències, amb un fill de Pujol pel mig? Hi ha hagut una espessa xarxa d'empresaris que han passat per caixa?

Aquesta xerrameca de comissions que se senten a les sobretaules d'ínclits prohoms catalans era una anècdota, o va ser una sòrdida categoria? I les preguntes ballen amb la intenció de recuperar la memòria o arribar a la veritat, ara que apareixen els setciències amb allò del "tots ho sabíem". Què? Què se sabia? I si se sabia, per què es va permetre? On era la premsa, l'empresariat, la societat civil, l'oposició, els controls democràtics? Sincerament, d'això de Pujol, m'interessa molt més saber si la bandera i la cartera van viure el seu moment d'incest, perquè és aquí on fallem com a país. Si hi va haver un temps en què un fill utilitzava el nom del pare, la pàtria i la causa, per engreixar la butxaca, vam fallar si vam callar, i vam fallar si no ho vam descobrir. I és aquesta culpa, la que ara ens taca.