El Punt Avui

Hi ha polítics i... especuladors

04/09/14 02:00 JAUME ROCABERT I CABRUJA
Deixem-nos de concessions estèrils i pensem, no en els polítics, banquers i financers que especulen, sinó en la majoria dels catalans que són menys hipòcrites
Notícies de ...

Encara a hores d'ara, a dos mesos del 9-N (una dia que podria esdevenir decisiu per a Catalunya), no hi ha unitat en tots els polítics que diuen estar pel dret a decidir. Els Duran, Herrera, Iceta i d'altres fan de l'ambigüitat la seva manera de fer política i mai se sinceren amb els electors per dir-los que l'opció majoritària no és la seva. Sí que hi ha unitat entre els que s'hi oposen, M. Rajoy i P. Sánchez, els seus coreligionaris i els de Manos Limpias, mouen subterràniament els fils del joc brut, per fer-la fracassar, esgrimint la seva interpretació de la Constitució, car no tenen arguments per negar-s'hi, ja que desconeixen què és la democràcia. Ells, com el seu guia espiritual, el dictador Franco, i el que vol ser-ho, l'Aznar, només entenen aquell “mejor una España roja que rota” de Calvo Sotelo.

La vicepresidenta Joana Ortega i altres càrrecs fidels a Duran fan declaracions confuses, tot esperant que es produeixi un desànim que no arriba i provocant, la qual cosa obliga el president a clarificar els intencionats embolics. El recanvi del vacil·lant Navarro, Iceta, i la nova direcció del PSC, continuen ancorats en el passat i viuen aliens a la realitat d'avui: proposar, ara, a la Chacón ser candidata per Barcelona és anunciar el suïcidi col·lectiu del PSC!

Lamentable, és l'afer del molt mitificat expresident Pujol, que, pujat dalt d'un pedestal (potser excessivament alt), es devia creure ser el pare de la pàtria. Un pedestal que podria haver servit de contrafort per resistir l'empenta desfermada de l'espanyolisme reaccionari, però que en el moment més transcendent per a Catalunya, resulta que –vés a saber per quin tipus d'especulació financera o familiar– el pedestal s'ha ensorrat i ha provocat un fort terrabastall, i amb ell tota una mena de mite que potser era més artificial que real. Quan s'aclareixi aquest obscur afer, potser aleshores, podrem entendre, no només certes polítiques dels governs de majoria absoluta de Pujol, sinó els pactes del
Majestic amb Aznar, fins i tot els que es signaren amb el PP amb majoria absoluta. L'afer Pujol, l'ha aprofitat el gran especulador, Duran i Lleida, que com voltor afamat s'ha llançat amb les ales desplegades sobre el soci caigut per erigir-se, ell i la Unió que creu seva, en la centralitat del país i, molt possiblement, fins i tot en nou predicador de “l'encaix de Catalunya amb Espanya...”

ATESa aquesta realitat de farisaics
especuladors que vetllen més pels seus interessos o els de les seves
formacions, que pels de Catalunya, i, tenint en compte que en un moment donat en Mas, probablement per fer callar el seu soci de federació, en
Duran, i també l'Herrera, d'Iniciativa, es va treure de la màniga la complexa opció del sí-sí, del sí-no i del no-no (que no ha servit per a res, car l'un i l'altre segueixen divagant i sense definir en cap moment quina és la seva veritable opció), i tenint en compte que aquella proposta del president no els ha capgirat, seria molt recomanable i políticament oportú tornar a una pregunta simple i concreta (ja que volem que el sí guanyi el 9-N), com la que
originàriament estava en la ment de tothom, la qual, a més, no donaria
lloc a complicacions a l'hora d'escriure a la papereta: “Vols que Catalunya
esdevingui un estat independent? Sí o No.”

En nom de la simplificació i del pragmatisme polític, deixem-nos de concessions estèrils i pensem, no en els polítics, banquers i financers que especulen, sinó en la majoria dels catalans que són més planers i menys hipòcrites.

Darrera actualització ( Dijous, 4 de setembre del 2014 02:00 )