No hi ha pietat per a Pujol

La Vanguardia en català | 04/09/2014 - 07:32h


Fernando Ónega

Desenganyem-nos: Jordi Pujol és una fruita massa suculenta per deixar-la sense esprémer. Si ha amagat diners a laHisenda Pública al mateix temps que governava, passa a ser el símbol del frau des del poder. Si aquesta ocultació es va fer també al mateix temps que difonia un discurs ètic, passa a ser un exemple de doble moral. I si el descobriment dels fets coincideix amb el mandat d’un ministre com Montoro, que vol passar a la història com el gran lluitador contra el frau, no fa falta dir més: el ministre s’hi rabejarà, l’exposarà a la plaça pública com el gran defraudador, el sotmetrà a l’escarni d’acusar-lo com a polític que es confessa i no paga, i mostrarà el seu trofeu per a escarment general. Jordi Pujol és per a Montoro el que Lola Flores va ser per a Borrell.

Això, en l’apartat fiscal. Així s’entén que el ministre hagi fet ús d’una duresa amb pocs precedents i hagi fet una aportació solemne, ministerial i parlamentària a la destrucció del mite vivent del nacionalisme català. Molta gent i molts mitjans ho van aplaudir perquè ho veuen de justícia. D’altres trobem a faltar la contundència de les dades, que el ministre potser no podia exposar, i va sobrar, en canvi, l’excés en el judici d’intencions. I en aquest trasbalsat país hi va haver ciutadans que, en veure la duresa del ministre d’Hisenda, es van començar a preguntar si seria igual de contundent amb un defraudador del seu propi partit o si no estigués en marxa l’anomenada transició nacional. Només el senyor Cristóbal Montoro ho sap.

Ara bé: la part més saborosa del plat va ser el que li va fer dir al ministre allò d’“alhora que Hisenda investigava la seva fortuna familiar, es reconvertia en paladí de l’independentisme”. Allà hi havia la càrrega de profunditat. Després de la desqualificació fiscal, la desqualificació política. La destrucció total. Als cercles de Madrid hi veig una delectació que no s’havia vist en altres episodis de patrimonis ocults. És la delectació pròpia de descobrir qui ens tenia enganyats (frase més repetida aquests dies, “que enganyats que ens tenia!”), però és també una mena d’alegria de trobar servida la rèplica a l’“Espanya ens roba”. Un pou de petroli que perjudicarà la ja complexa convivència entre Catalunya i l’Estat, però que alleuja el calvari del calendari fins al 9 de novembre.Osi més no ho pensen a Madrid.

El cas Pujol fa forrolla als cercles de Madrid, és una rèplica a l’“Espanya ens roba”

Des d’aquestes premisses, no hi haurà pietat per a Pujol. És el símbol. És el cap amb safata. És el trofeu. I és l’únic efectiu que s’ha trobat per crear opinió contra l’allau sobiranista. Cosa que no vol dir que Pujol sigui un innocent injustament sacrificat, ni de bon tros. Si ha defraudat, ha de pagar com tothom. I si ha delinquit ha de ser jutjat, també com tothom. Només hi ha un petit error en l’estratègia d’equiparar frau i reconversió independentista: que s’afavoreixi Esquerra Republicana. I aquest independentisme sí que és radical.