La temptació antidemocràtica

La Vanguardia en català | 05/09/2014 - 00:00h


Rafael Nadal


Resulta sorprenent la facilitat amb la qual alguns obliden els grans principis i com estan disposats a trair-los tan bon punt la voluntat majoritària deixa de coincidir amb els seus interessos. Quan arriba aquest moment, alguns pretesos defensors de la llibertat no amaguen la seva disposició a saltar-se els fonaments més elementals de la democràcia per tal d'imposar les seves tesis. La història és plena de presumptes demòcrates que han renegat de la igualtat dels ciutadans davant de les urnes perquè els corrents populars els anaven en contra i no han dubtat a reclamar un pretès valor superior del seu criteri i del seu vot. Un fenomen recurrent sobretot entre algunes elits professionals, polítiques i intel·lectuals.

Fa setmanes que aquesta temptació plana perillosament sobre les classes dirigents catalanes, que confiaven que el moviment sobiranista descarrilaria tot sol i ara veuen amb estupor com s'acosta l'hora crucial de sotmetre el futur de Catalunya a l'escrutini popular. Efectivament, tot apunta que Artur Mas complirà el seu compromís de convocar a votar dins de la legalitat i que les forces del pacte del desembre del 2013 li acabaran donant suport. De manera que si no hi ha consulta el 9-N n'hi haurà en forma d'eleccions plebiscitàries, potser al febrer.

És en aquest context que alguns sectors polítics, empresarials i acadèmics, oposats a la via sobiranista i que no han estat capaços de construir una alternativa pròpia, tenen la temptació de substituir la voluntat popular per un sistema de pressions on el seu vot tingui una ponderació molt superior al dels ciutadans normals.

Que potser no són tics antidemocràtics les crides a favor que els partits partidaris de la consulta incompleixin els compromisos adquirits solemnement durant la passada campanya electoral? Que no atempten vergonyosament contra la honestedat política i el compromís ètic i moral dels servidors públics aquells que demanen al president Mas que incompleixi la seva promesa de convocar els ciutadans a les urnes? Com pot ser que partits històrics i compromesos amb la lluita col·lectiva per la llibertat avalin aquesta petició que contradiu els fonaments mateixos de la democràcia? Com pot ser que intel·lectuals que es reclamen paladins de la regeneració democràtica defensin ara públicament que els líders polítics incompleixin els programes, trenquin les seves promeses i adoptin subterfugis per esquivar la decisió popular? Són conscients del capital moral i la credibilitat que estan cremant en aquestes operacions?

Es comença argumentant que els ciutadans no tenen prou informació, a continuació s'apel·la a la millor preparació de les classes dirigents per decidir el que convé a la majoria i s'acaba maniobrant per imposar el criteri propi. Un cop obertes les portes de l'arbitrarietat és fàcil que entrin en joc els moviments soterrats que promouen acords a l'esquena del conjunt de la ciutadania. No em refereixo als pactes transparents que legítimament pretendrien convèncer la societat catalana dels avantatges de mantenir-se sota el paraigües espanyol, sinó d'aquells que teixeixen pactes ocults i que compren voluntats particulars i sectorials, a canvi de suports contra la consulta. O d'aquells que es deixen sotmetre a xantatge i paguen amb els interessos col·lectius les seves irregularitats particulars.

Es pot estar legítimament contra la independència i es pot negar tècnicament i políticament l'existència del dret a decidir, però no es pot estar a favor d'enganyar, mentir, incomplir programes i faltar a les promeses electorals. Es pot estar legítimament contra la consulta del 9-N al·legant que no és legal i pactada, però no es pot estar simultàniament contra la convocatòria d'unes eleccions plebiscitàries -que són legals i ofereixen totes les garanties- per tal d'aclarir definitivament el sentit de la voluntat popular.

Per a alguns aquestes són hores d'esperança i d'il·lusions; per a d'altres són moments de dubtes, de pors i fins i tot d'indignada oposició a la modificació de l'statu quo. Totes són aproximacions legítimes, perquè en definitiva els sentiments i els anhels dels ciutadans són lliures. Bona part de la ciutadania ho ha entès així, ha pres partit i s'ha mobilitzat a favor de les seves opcions preferides. Però en aquesta hora decisiva també hi ha líders i sectors sencers que han dimitit vergonyosament de les seves responsabilitats. Això no és nou, perquè durant la crisi econòmica i financera, una part de les nostres classes dirigents ja s'han desentès del combat col·lectiu a favor de la recuperació i s'han dedicat a aprofitar la proximitat amb el poder per sortir indemnes del cataclisme i encara per aprofitar-se'n.

Després d'atiar les reclamacions nacionals quan els afavorien (la mobilització sobre l'aeroport del Prat n'és un exemple clamorós) alguns han estat displicents, irresponsables i molt poc treballadors de cara a bastir una proposta alternativa. Ara, quan veuen que el sobiranisme sense ells també se'n pot sortir, se senten fora de joc i busquen camins irregulars per imposar el seu criteri.

Tenen tot el dret i l'obligació de defensar allò en què creuen, però només serà legítim si s'ho guanyen convencent la majoria en una convocatòria lliure a les urnes. El contrari, sabotejar la votació popular, seria una concessió antidemocràtica i ensorraria definitivament la poca credibilitat ètica i moral que els pugui quedar.