Petites misèries de la vida conjugal

Pujol, amb l'afany de defensar-se, no repararà en el mal que acabi fent a Convergència

La Vanguardia en català | 05/09/2014 - 00:00h


José Antich


Entre les obres que integren la colossal Comèdia humana de Balzac n'hi ha una, no menor però tampoc la més important de les 137 novel·les que la componen, que porta per títol Petites misèries de la vida conjugal. Manllevaré aquest relat sense cap ànim de plagi, més aviat com un modest homenatge a un dels representants més qualificats de la novel·la realista del segle XIX. L'escriptor francès, que per a la seva Comèdia humana es va inspirar en la Divina comèdia escrita per Dante cinc segles abans, però li va treure tota la càrrega teològica, aborda magistralment un per un els diferents perfils de la societat francesa d'una època que es tanca amb el regnat de Lluís Felip I com a últim rei de França. Aquest període de trànsit d'una societat molt marcada per l'honor a una altra de centrada en els diners, emmarca la vida dels dos protagonistes, Adolphe i Caroline. Tots dos viuen la recta final de la seva existència capficats per la infelicitat conjugal. La il·lusió dels primers anys ha donat pas a un mar de retrets que acaben desembocant en el xantatge i la manipulació. Adolphe i Caroline podrien encarnar sense problemes els dos protagonistes de la història que aquest estiu ha sacsejat la societat catalana: Jordi Pujol i Marta Ferrusola. Ell, autoimmolat després d'una confessió de delicte fiscal continuat durant més de 33 anys. Ella, felina, molt més mare que muller i, segons l'opinió d'alguns, autora intel·lectual del comunicat del 25 de juliol, s'ha carregat el bé més preuat del seu marit: un indiscutible i indiscutit lloc en la història de Catalunya, que va presidir durant 23 anys. El Pujol governant i tècnicament jubilat des del 2003, que era marmessor -o si més no hi actuava- de les aspiracions d'una part important de la societat catalana, s'ha tornat en qüestió de dies una persona desproveïda de qualsevol tractament honorífic, avergonyit per Convergència Democràtica, el partit que va fundar el 1974 al monestir de Montserrat -al novembre serà el 40è aniversari d'aquella efemèride-, vilipendiat pels seus adversaris polítics que sempre va menysprear, repudiat per una burgesia que el va respectar però que majoritàriament el va témer més que no pas considerar i, finalment, convertit en una immensa diana on tothom llança els dards. L'expresident ha deixat commocionada la societat catalana, que amb el pas dels dies se sent tan desconcertada com enfadada a mesura que sospita que l'engany potser no s'acabarà en la confessió inicial de frau fiscal.

Aquest és avui, a grans trets, el perfil que dibuixa el devastador efecte Pujol, encara immers en una gran nebulosa que no permet veure amb nitidesa el perímetre precís del mal causat. Farà falta una mica més de temps. Les certeses raonades hauran de substituir les simples sospites. La informació veraç sobre els presumptes delictes comesos s'haurà de separar de qualsevol intoxicació policial i periodística que enterboleixi encara més el cas. Entre les moltes preguntes que avui encara no tenen resposta n'hi ha tres que Pujol està obligat a contestar a tots els catalans, però molt especialment als que van confiar en ell políticament i li van donar prou suport per governar aquest país durant 23 anys: ha afavorit o participat en l'enriquiment il·lícit d'algun dels seus fills? Ha disposat d'alguna mena de protecció dels diversos governs espanyols a l'hora d'amagar els diners a l'estranger? El cobrament de comissions era una pràctica habitual mentre va governar la Generalitat?

Avui els ciutadans comencen a estar segurs que en part ha estat així i, tot i que els responsables de l'actual Convergència tenen raó quan diuen que des de fa una dècada l'expresident era, políticament parlant, més un ornament que no pas una persona situada al centre de decisions, ningú, absolutament ningú, no es creurà que això fos realment així. "A mi en Mas no em consulta res", solia repetir en privat l'expresident, amb un cert deix d'amargor que sempre dissimulava públicament. Tot i això, Pujol no ha deixat mai d'ocupar un lloc preeminent en totes les fotografies, les seves opinions han rebut sempre el ressò que es concedeix a un home públic rellevant, no falta mai a cap dels actes importants que se celebraven, i el cognom Pujol ha continuat estant molt a prop del poder. Per això el mal que està fent al seu partit és tan alt i les possibilitats d'encapsular el problema, com intenta fer amb desesperació la cúpula convergent, tan petites.

L'expresident Pujol ha començat la seva defensa, i segurament sobretot la de la seva dona, situant l'origen dels diners descoberts a Andorra en una herència que el seu pare Florenci va deixar a Marta Ferrusola i els seus fills. Aquest plantejament té tres punts febles: la dificultat de provar les seves declaracions amb una base documental sòlida; el desconeixement absolut de la presumpta herència a l'estranger que han declarat fa poc la seva pròpia germana, Maria Pujol, i el seu cunyat, Francesc Cabana; i l'anomalia que representa, com bé saben els notaris, que una herència no passi de pare a fill sinó a la nora. Contràriament, potser té a favor seu el fet que la Fiscalia o la inspecció d'Hisenda tampoc no disposin de proves irrefutables per demostrar el contrari. Si aquest és el procel·lós camí que seguirà la justícia i que ara tan sols acaba de començar, el temps de la política, com ja s'està veient, serà un altre de molt diferent. Disgustat per la distància que han imposat els seus, Pujol, amb l'afany de defensar-se, no repararà en el mal que acabi fent a Convergència. Ho ha demostrat amb la negativa a comparèixer al Parlament aquesta setmana mateix, com li demanava el seu partit públicament i privadament per evitar, o si més no endarrerir, la petició majoritària d'una comissió d'investigació a la Cambra catalana. Pujol no ha cedit, obviant els interessos de CDC, i el resultat ha estat interpretat amb la màxima inquietud a la formació. Paradoxes del destí: des del 25 de juliol, dia del patró d'Espanya, l'Estat creu que ja té, després de la confessió de l'expresident, la palanca per començar a desmuntar el moviment independentista català. La tesi del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, al Congrés dels Diputats identificant sobiranisme i corrupció no només és falsa, sinó que és políticament un error. Tot i això, proporciona una idea de la força que ha insuflat a les files del PP. L'11 de setembre serà un bon termòmetre per calibrar l'impacte real de l'efecte Pujol en la ciutadania i per valorar si, a més de contaminar el procés, que per descomptat que ho fa, i molt, l'ha debilitat o no.

A la Maison de Balzac, un inesperat edifici d'estil campestre en ple barri de Passy, es pot visitar el museu dedicat a l'escriptor. És molt a prop del bulliciós Trocadéro, però pot passar que el passejant hi circuli sense adonar-se de l'evocació literària que acumula. Per accedir a la casa i a l'agradable jardí que custodia s'ha de baixar per un tram d'escales que t'allunya de l'enrenou del carrer. Entre aquelles parets Balzac va editar la Comèdia humana, i també allà va trobar refugi amagant-se dels prestadors sota el nom de Monsieur de Breugnol, el cognom de la seva majordoma. En una sala del petit museu hi ha les plaques de la gran majoria de personatges que Balzac va crear en la seva vasta obra. I allà, en un lloc no gens preeminent, hi ha Adolphe i Caroline, antigament plens de joventut i de projectes, i avui tan aclaparats de ressentiment.