1. POLÍTICA

Els cigrons de Martí Zuviría

QUADERN DE MADRID

ENRIC JULIANA

Martí Zuviría estudia enginyeria militar al castell de Bazoches, sota el sol de la Borgonya. El seu pare el va enviar França perquè aprengués comptabilitat en un col·legi de carmelites, però una criaturada a Lió ha canviat el seu destí. Ara, gràcies a una carambola, es troba sota la tutela del marquès de Vauban, mariscal de França i gran enginyer militar. L’ha acollit i vol que sigui el seu millor deixeble. Els germans Ducroix, bessons, són els encarregats del programa d’instrucció. A mesura que vagi avançant en els estudis, li tatuaran uns signes geomètrics al braç. Un punt, dos punts, tres punts... El codi jeràrquic dels “maganons”, els enginyers militars de l’antiga Grècia.

Al principi, en Martí no entén res. Només li interessen la Jeanne, l’atractiva filla de Vauban, i un paller a la vora del castell. A poc a poc, però, va entrant en els misteris de l’ofici. Una de les disciplines més difícils és la “sala esfèrica”, una habitació sense angles i amb forma d’ou, amb les parets ben emblanquinades. De la claraboia del sostre pengen desenes de fils blancs, gairebé invisibles, amb objectes de tota mena, a diverses altures: una ferradura, una màscara de teatre, un clau, una ploma d’oca, una perruca, un rellotge...

L’exercici consisteix a fixar-se bé en aquests objectes i memoritzar-ne els detalls en molt poc temps. “Quantes coses penjaven del sostre, Martí?”. El primer dia posa cara de beneit i rep una plantofada. El bon enginyer militar ha de tenir memòria i reflexos. El seu cap mai no l’ha d’habitar un sol pensament. Veloç com el llamp, ha de saber captar tots els elements d’una situació: els principals i els secundaris, perquè, a mesura que avanci el setge, els últims poden acabar sent els primers. Ha d’estar a diversos llocs alhora, mentre ordena mentalment el curs dels esdeveniments. La memòria d’un elefant, els reflexos d’un tigre. No oblidar mai quants fusells té el teu bàndol, mentre comptes les canonades de l’enemic i calcules la munició que li pot quedar. Detalls, detalls i més detalls. Aquella columna de fum a la llunyania, de quin color és? És l’incendi d’un bosc, o l’esclat d’un polvorí? Martí Zuviría es va acostumant a la sala esfèrica i un dia, menjant cigrons, s’adona que ha començat a desenvolupar un sisè sentit. Està distret i un dels germans Ducroix li pregunta quants cigrons hi ha al plat. Automàticament, respon: “Noranta-un, menys deu que m’acabo d’empassar”. Un punt més tatuat al braç. Aquest relat forma part d’una novel ·la perillosa per al Govern d’Espanya. Ho hem sabut aquesta setmana.

Inquietant i manipuladora, fins al punt d’ordenar la suspensió d’un col·loqui amb el seu autor, programat per l’Institut Cervantes a la ciutat d’Utrecht. Suspensió política dels cigrons de Martí Zuviría, amb els quals s’entreté el sisè capítol de Victus, la novel·la del 1714 català, escrita en castellà per Albert Sánchez Piñol. Un llibre que s’ha venut molt bé a tot Espanya, amb molt bones crítiques. Ben escrit, ràpid, eficaç, entretingut i convincent. Traduït a diverses llengües estrangeres, l’autor és convocat a ciutats de tot el món. Un gran èxit editorial. Desmentint una maldat insistentment propagada pels seus enemics –el rumor que només fulleja el diari Marca–, Mariano Rajoy va explicar fa dos anys al Faro de Vigo que havia llegit Victus durant les vacances i que li havia agradat. “És un llibre escrit en clau nacionalista, però molt interessant”. En comptes de ser un motiu d’orgull de la indústria cultural espanyola –gran nació és aquella que absorbeix i protegeix els seus components més diversos i contradictoris– li acaben de donar una puntada de peu a Utrecht.

L’orgull ferit –atiat per oficials marianistes– se suma a la convocatòria de l’Onze de Setembre

A Utrecht! La ciutat on es va negociar i pactar el final de la guerra de Successió. A veure, Martí Zuviría,

no et vaig dir que després de la caiguda del bastió Pujol calia esperar i deixar que la desmoralització fes el seu efecte? Déu meu, quina patacada. Mai no havia vist res igual! Els ha esclatat la santabàrbara quan ja ho tenien tot preparat per celebrar el 300è aniversari del Gran Setge? A les nits encara se senten explosions. Ambtanta fumarada no aconsegueixen fer-se una idea del danys soferts. Han perdut el bastió central. Trigaran anys a recuperar-se. Ja saps com són: gent amb l’orgull a flor de pell. La desmoralització podria paralitzar-los. Però què fa el coronel Montoro? Per què els ridiculitza amb tanta agror? Per què crida d’aquesta manera tant irritant?Vam dir que calia deixar- los sols davant el general caigut. Sols davant el seu propi engany. I a l’oficial Moragas, aquest home culte, capaç de memoritzar tots els detalls de La gran belleza, quin dimoni se li ha aparegut? Què carai fa un cap de gabinet perseguint Victus? Els teníem ben desconcertats i s’estan reagrupant. El dia 11 seran multitud. L’orgull ferit els convoca. Aprèn bé aquesta lliçó, Martí Zuviría, amb el desig d’humiliar no es guanyen grans batalles.

Gravat del setge de la ciutat de Barcelona (1713-1714) que il·lustra la portada de la novel·la Victus