No és Pujol, és el procés

Alguns han trobat en l'expresident el boc expiatori com a coartada del fracàs

La Vanguardia en català | 07/09/2014 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


Seria consolador i purgaria massa errors, incompetències i inconsistències. Però no. Jordi Pujol i la seva autoinculpació expiatòria ha debilitat el procés sobiranista, però no l'ha rebentat. És cert, el seu comportament no ha estat a l'altura de la Catalunya que ell va creure que cisellava durant gairebé un quart de segle de govern de la Generalitat. És molt possible que independentistes sobrevinguts ho hagin deixat de ser quan han comprovat que Pujol era tan vulnerable com qualsevol altre dels polítics pedestres que deambulen per aquesta Espanya convertida en la referència de tot el que centenars de milers de catalans diuen odiar. És comprensible que la contradicció entre el que significava Pujol i el paper de guia del partit que va fundar el 1974 (CDC) resulti excessiva i indigerible i fins i tot és comprensible que atempti a l'estètica que el president de la Generalitat s'hagi declarat el seu "fill polític". Tot això és cert.

Però sent-ho resultaria abusiu i complaent -és a dir, covard- convertir Jordi Pujol en el que no és: en el boc expiatori, en el convenient culpable d'un procés sobiranista que s'aproxima de manera irremeiable a una conclusió fracassada. S'estén el propòsit de llançar sobre l'esquena de l'expresident la responsabilitat última que en el tram final del reiterat procés la seva autoinculpació l'hagi fet descarrilar. I no és exactament així. Perquè com va dir el que va ser president dels Estats Units Dwight D. Eisenhower, "la recerca d'un boc expiatori és la més fàcil de les expedicions de cacera". I a aquesta activitat cinegètica s'estan abocant alguns, molts, dels fautors del greuge. I per algun dels seus contradictors, com Montoro en una oblidable intervenció parlamentària dilluns passat.

Pujol estaria jugant un doble paper en l'actual escena política, almenys des del dia 25 de juliol, data de la seva extravagant confessió. Per un costat, seria el dinamiter de les il·lusions secessionistes de molts, però, per l'altre, es perfilaria com la gran coartada per al fracàs dels que han impulsat la iniciativa independentista. Tot i això, l'error Pujol -diguem-lo així- és un més d'una configuració inviable de l'aposta per l'Estat propi que va començar a fracassar quan es va formular a través d'un impossible polític i jurídic: una consulta "legal i pactada" per qüestionar la sobirania constitucional. Alegres i combatius, amb les mans a les butxaques i xiulant, com si l'Estat espanyol fos una falla valenciana o un monument d'arquitectura efímera, es van convocar unes eleccions avançades (25-N del 2012) en les quals CiU va demanar el que els catalans li van negar: una majoria "indestructible". En comptes de lliurar el que se li va sol·licitar, el cos electoral va repartir els seus favors amb ERC establint un equilibri inestable que no ha trobat ancoratge ferm des d'aquelles calendes electorals.

Però n'hi ha més: el procés es va carregar el socialisme catalanista del PSC; va inocular, sense teràpia possible, el virus de la desconfiança en la federació entre CDC i UDC, no ha obtingut ni una sola aquiescència internacional -més aviat al contrari- i encara que s'abjuri del pujolisme, en ple procés s'ha jugat a la puta i la Ramoneta, demanant amb una mà la consulta i amb l'altra fins a vint-i-tres mesures governamentals de naturalesa pressupostària i competencial. I tot això és aliè a l'striptease de Jordi Pujol que l'opinió pública contemplava com el patriarca revestit de la indumentària pontifical, mentre la mirada de l'Estat -"què cony és l'UDEF?", es va preguntar amb ingenuïtat o amb cinisme Pujol- només veia un rei nu. Doncs bé: la nuesa de l'expresident de la Generalitat, la seva extremada vulnerabilitat, ha estat una falla més del procés que ha anat acumulant i juxtaposant errors i imprevisions fins a assolir en el calendari un dilema dramàtic del qual no és només responsable Jordi Pujol.

El dilema. És que ningú no va pensar que arribaria el dia en què caldria prendre la penúltima decisió?, és que ningú no va imaginar que el 9-N oferia només insurrecció o fracàs, que per el cas és el mateix?, és que ningú no va suposar que abans que la independència de Catalunya, o alhora, s'estava ventilant una lluita pel poder al país?, és que ningú no va arribar a valorar que en aquesta operació política bategava una vocació revengista que buscava laminar la vella política, l'antic règim, rebentar, en definitiva, l'anterior centralitat per instaurar-ne una altra? Aquesta manera desavisada i banal d'entendre la política, l'Estat, Espanya i la mateixa Catalunya no admet un boc expiatori. Al Cèsar el que és del Cèsar i a Pujol el que li pertoqui.