Últim estiu d'innocència

El cas Pujol ha estat un dels últims vels que ha caigut, mostrant descarnadament les vergonyes

La Vanguardia en català | 07/09/2014 - 00:00h


Glòria Serra


S'acaba l'estiu i l'estiueig deixant el regust amarg que hem tingut tots, un dia, en comprovar que acabem de viure l'últim estiu de la nostra infantesa. Que aquell noi, veí d'apartament, que ens agradava tant s'ha convertit en un gamarús granellut i bordegàs que ens sembla insofrible. Que aquell bar on tantes tardes havíem passat jugant al futbolí fa pudor de resclosit i oli ranci i que els companys de joc se'ns fan pesats i cridaners. Que ens avorrim a la platja de sempre, menjant les mateixes sardines de sempre al xiringuito de sempre. Que estem farts que els avis del poble ens expliquin les mateixes històries de maquis i crims. I que sospitem que, a sobre, són falses.

La transició, aquest mite fundacional acolorit per l'èpica i l'heroïcitat que necessiten tots els mites per funcionar, s'ha acabat. I amb ella, l'edat de la innocència política per a milions de ciutadans. Res no serà igual. El cas Pujol ha estat un dels últims vels que ha caigut, mostrant descarnadament les vergonyes que s'amagaven rere la faramalla que, innocents, hem volgut creure durant tants anys. Que ara molts diguin allò del "ja se sabia" encara ho empastifa més tot.

S'acaba l'estiu i el mateix partit que té a sobre el paperàs de distanciar-se del pare fundador, complir el compromís de convocar una consulta legal i, no ho oblidéssim pas, gestionar un govern tocat de mort per retallades presents i futures, no li fa fàstics a un pacte amb el gran enemic.

Pacte de CiU amb el PP, sí, i per a què? Doncs ni més ni menys que per canviar la llei electoral fent-li un vestit a mida al partit del Govern espanyol per a les properes eleccions municipals. Una reforma que fa tuf a cacicada desesperada del gran partit de la dreta per no perdre les joies de la seva corona de capitals de província que li donen una gran hegemonia municipal i autonòmica.

Els partits clàssics de la democràcia espanyola estan tensos, nerviosos i, segons sembla, força espantats. I, aparentment, no tenen millor resposta a tots els seus problemes -que les enquestes mostren amb cruesa- que els vells mètodes de sempre. Ho vam veure a Itàlia, també.

Escàndols de corrupció a tots els nivells administratius, abús de poder, lleis a mida per protegir-se i salvar el poder, formacions i moviments polítics de nou signe agitant les consciències... I els vells dirigents pensant que encara podien salvar els mobles, que el poble tornaria a passar per l'adreçador, com sempre. Avui, tots els partits fundacionals de la democràcia italiana son només un record als llibres d'història.

I aquí a casa? Doncs això, res ja no serà igual. Els ciutadans han perdut la seva innocència, especialment les noves generacions que ja no estan disposades a perdonar res en favor d'un objectiu més gran com portar la democràcia al país, com van fer els seus pares i avis durant la transició.

I els polítics que no sàpiguen veure-ho acabaran com els estius d'infantesa: sent un retrat descolorit que s'oblida per sempre. I, a vegades, ni tan sols amb nostàlgia.