El Punt Avui

Mentrestant, el cap fred

07/09/14 02:00 JOSEP M. SOLÉ I SABATÉ
Hem de teixir el nostre destí com Serrahima acaba ‘Mentrestant':
“Dins la profunda nit tranquil·la destria
l'alba que vindrà”

Via Josep Benet, amic seu, vaig conèixer Maurici Serrahima, ja gran. Era alt per la seva època, d'una prestància de caire britànic, barceloní i sarrianenc, un pèl llunyà en el seu tracte, d'una conversa cultural analítica, nítida i profunda. El vaig tractar perquè estava fent la tesi doctoral sobre la guerra i la postguerra i ell l'havia viscut i sofert com pocs, però li'n vaig poder parlar poques vegades; ell sempre em remetia a les seves Memòries de la Guerra Civil i de l'exili: 1936-1940.

Josep Benet era el membre més destacat, el més votat de tot l'Estat, del grup senatorial català Entesa dels Catalans, una candidatura unitària a les primeres eleccions generals després del franquisme, el 15 de juny de 1977, que va ser promoguda per l'Assemblea de Catalunya. La idea inicial fou del PSUC, formada també pel PSC-PSOE, ERC i diverses forces de l'esquerra nacionalista amb suport d'Estat Català, FNC i independents. Serrahima havia estat nomenat senador per designació reial, i ho acceptà per enfortir Catalunya en la Transició, no sense dubtes, però també amb una certa satisfacció. Això sí, sempre va actuar d'acord amb l'Entesa, els qui tenien dipositada la confiança política de la immensa majoria de votants catalans.

Havia estat un dels fundadors d'UDC, col·laborà al diari El Matí fins que la revolta militar fracassada originà la guerra civil. Va arriscar greument la seva vida per ajudar religiosos perseguits i altres sense cap recurs econòmic que estaven amagats. S'exilià al final de la guerra i retornà el 1940 per ajudar al redreçament cultural i cívic; el polític només es podia fer en la clandestinitat, en la qual actuà convençut. Continuador d'una nissaga de prohoms de la ciutat, amant del país amb una passió ferma i permanent que han possibilitat el moment nacional previ a decidir el nostre futur en què ara estem abocats.

Sol, sense coneixement de ningú, escrivia en l'esperança del demà un dietari que va titular Mentrestant, editat per RBA, un llibre de reflexió, del qual deia el 26 de setembre de 1947 : “ Si n'he fet de coses anònimament! Tant se val... encara que de vegades dol una mica. Potser vaig ser, si no el primer, un dels primers a començar. I Mentrestant ha estat el primer llibre polític d'aquesta etapa. Ningú no m'ho traurà... Això, si algun dia arriba a ésser publicat.”

Un llibre ignorat que estava a l'arxiu personal de Josep Benet i que Jordi Amat i Josep Poca van trobar i han endreçat i posat a l'abast de tothom . Una obra més que útil que pot ajudar UDC a prendre decisions, molt més fàcil que l'any 1947 i amb una projecció avalada per milions de catalans. Un testimoni que corprèn si hom té en compte el moment que vivia el país en plena postguerra i amb l'aquiescència de les potències vencedores de la guerra mundial de permetre consolidar la sanguinària dictadura franquista.

UDC sap que el repte actuAL, d'una situació anòmala des de fa tres-cents anys, està resumit en aquesta frase de Serrahima: “Conservem dintre nostre l'esperança d'un temps futur (...) la vida de la nostra terra i contribuir a fer-la en la realitat tan bella com la vivim en els nostres somnis”.

El cap serÈ en aquest moment tan decisiu, lluny de provocacions, avalats primer pel dret com a poble a decidir què vol i, també, pels conceptes i valors democràtics, teixint el nostre destí i com ell acaba Mentrestant: “Dins la profunda nit tranquil·la destria l'alba que vindrà.”

Darrera actualització ( Diumenge, 7 de setembre del 2014 02:00 )