Política

La mobilització sobiranista podria tocar sostre, però ja ha traslladat el seu impacte al mapa electoral català

Les derrotes no són mai definitives

Edició impresa Política | 08/09/2014 - 00:00h

Carles Castro
Barcelona


Les europees han estat un clar avís que ERC pot rellevar CiU al capdavant del nacionalisme català
La falta de resposta a les reivindicacions catalanes empeny l'elector nacionalista a la radicalització


L'èxit mai no és definitiu, però els fracassos tampoc. I el mateix cal dir de les victòries i de les derrotes. Tres-cents anys després de la desfeta del 1714, Catalunya viu avui una cruïlla crítica, amb nivells inèdits de suport al sobiranisme i una intensa mobilització popular. El calendari, tot i això, sembla molt a prop d'esgotar-se sense que, ara per ara, s'hagin produït avanços en la reforma territorial que puguin mitigar la desafecció catalana. Per això, davant l'emblemàtica Diada del 2014 -la tercera, des del 2012, d'una mobilització popular sense precedents- és inevitable preguntar-se si el moviment sobiranista ha tocat sostre i si, davant la falta d'èxits concrets, començarà un inevitable reflux.

Tot i això, l'expectativa que el procés pugui extingir-se per la seva pròpia falta de resultats -i que, per tant, la febre sobiranista remeti per si sola- ignora algunes dades eloqüents. Per exemple, aquest hipotètic estancament en la mobilització de carrer coincidiria amb un impacte creixent de la reivindicació independentista sobre el mapa electoral català. Les enquestes ho anunciaven a través de l'avanç gradual d'Esquerra a compte de CiU, i les eleccions europees del passat 25 de maig ho van sancionar amb un ajustat sorpasso que podria augmentar en les següents cites electorals.

Dit en altres paraules: la mobilització de carrer podria començar a tocar sostre però, alhora, es veuria substituïda per un mapa electoral marcat per la visible hegemonia d'un sobiranisme amb un únic horitzó possible: la independència. Fins ara, el més a prop que Catalunya havia estat d'aquest escenari des del 1977 va ser al final de la segona legislatura d'Aznar. Llavors, Esquerra es va posar a menys de cinc punts de CiU en les traumàtiques eleccions generals del 2004. Però els gairebé 15 punts d'avantatge del nacionalisme moderat en les autonòmiques de novembre del 2003 semblaven un tallafocs insalvable per a l'independentisme d'ERC. I malgrat el terratrèmol del març del 2004, en les posteriors eleccions europees del juny d'aquell mateix any CiU va mantenir una distància de gairebé sis punts sobre Esquerra. Després, l'experiència del tripartit va dissoldre ràpidament la potència electoral d'ERC, que va deixar de ser percebuda per l'electorat nacionalista com el recanvi natural de CiU en un context de més exigències d'autogovern.

Malgrat tot, ara les coses han canviat. Sense oblidar que les últimes eleccions autonòmiques del 2012 ja van registrar una mutació inesperada que va deixar CiU amb 12 escons menys dels que tenia (i entre 18 i 22 menys dels previstos quan Artur Mas va anticipar els comicis). Aquella mutació va respondre a un vot tàctic que, davant l'actitud tancada del Govern central, havia començat a percebre la nova ERC de Junqueras com una opció teòricament més efectiva per canviar l'statu quo i trencar l'immobilisme de Madrid. S'obria així el temps dels radicals.

Aquell temps s'hauria pogut esgotar molt aviat si no hagués estat perquè l'absència de qualsevol tipus de negociació va alimentar la percepció que la moderació no brindava resultats i que l'únic eficaç seria elevar el to de la reivindicació. I d'allà la victòria d'ERC en les europees; una victòria curta (menys de dos punts sobre CiU) i diluïda en un mapa català molt fragmentat (ja que el partit guanyador va sumar menys del 24% dels vots).

Però aquest resultat inèdit podria ser només la tímida obertura inicial a un corrent més poderós que portés a convergir entorn d'Esquerra Republicana dos nutrients electoralment decisius a Catalunya: el vot útil catalanista i el sufragi útil de centreesquerra. Les eleccions municipals del 2015 podrien cristal·litzar aquesta tendència, amb les principals ciutats en mans del partit d'Oriol Junqueras.

Sens dubte, l'eventual ineficàcia de la mobilització de carrer pot acabar consumint-ne els promotors. Però el vot és un recurs que la societat catalana encara no ha explorat en totes les seves dimensions. I el resultat d'un corriment cada vegada major des del centre als extrems pot tenir un impacte polític i institucional més pertorbador que treure un milió de persones al carrer durant un parell d'hores.