Temps calent i incert

La Vanguardia en català | 08/09/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd


El 10 de juliol del 2010, molts catalans, fonamentalment en silenci, van sortir al carrer per expressar estupor. Els seus partits havien superat els mecanismes previstos per la llei per modificar l'Estatut, però el Tribunal Constitucional, fredor glacial, havia dictat una sentència humiliant. Aquell estupor va ser el final d'una època. Quatre anys després, han passat moltes coses, s'han alliberat moltes energies i s'han esquinçat moltes costures, però la nova època encara no sabem com es diu. Tot és molt incert i calent.

La primera gran ruptura que s'ha produït és emocional. La humiliació de l'Estatut va deixar els moderats catalans sense arguments, de manera que el relat català va passar a mans dels que donen per fet que Espanya vol exterminar la catalanitat i que, per salvar-la, cal tenir un Estat propi (ningú, en el front sobiranista, acostuma a recordar-se dels errors catalans en l'aventura de l'Estatut: van ser molts i molt grossos). Però el relat espanyol dominant en la política i els mitjans té una explicació encara més simple: el mal és el nacionalisme català, una malaltia veïna del nazisme que exigeix mesures dràstiques.

Com que el relat és de bons i dolents, els fronts s'han posicionat a una i altra riba. Només s'han posat d'acord en una cosa: bombardejar els ponts. El sobiranisme català demana allò que Espanya no pot concedir, constitucionalment: un demos català. Però el nacionalisme espanyol (corrent dominant, que no únic, al PP; amb el reforçament d'UPyD y parts substancials del PSOE) no solament no ha proposat cap solució alternativa, sinó que ha accentuat la recentralització, mentre argumenta: "Totes les diferències que adduïu són egoistes i malaltisses" i, encara, "totes les vostres dèries nacionals són inventades!". Sobiranistes i recentralizadors, això sí, tornen a coincidir en un punt: fan burla de la tercera via. Una via inutilitzada, que es pot resumir en una sola paraula de la Constitució: "nacionalitat". Una paraula que tindria, políticament, molt de camp per córrer.

Un altre dels grans canvis que s'han produït durant aquests quatre anys és la ruptura interna de Catalunya, la que Aznar va aplaudir. No em refereixo, només, a la ruptura que escenifiquen una colla de catalans mediàtics omnipresents a les televisions i a les ràdios: independentistes que descriuen Espanya com Mordor; espanyolistes que descriuen el catalanisme com un ebola. És veritat que, als mitjans de Barcelona, hi estan sobrerepresentades les posicions separatistes, però encara és més veritat que als mitjans de Madrid només s'hi escolten descripcions negatives del catalanisme.

Molta més importància tenen una altra mena de microruptures que s'han produït a l'interior de les institucions socials i culturals catalanes: les distàncies, silencis, friccions o separacions que s'estan produint entre socis, amics, companys de feina i familiars. Atenció: no estic pas donant la raó al ministre Fernández Díaz i a tants altres que parlen d'una Catalunya dividida per culpa dels independentistes. No: quan parlo de la ruptura interna catalana em refereixo a la força i a la sobrerepresentació que han assolit els gestos i les paraules de separadors i de separatistes. Parlant de les dificultats que troben avui les famílies catalanes quan es reuneixen, Fernández Díaz no és creïble perquè ell, que era un home dialogant, també s'ha desplaçat a un extrem: ha deixat de ser enginyer de ponts per convertir-se en demolidor de ponts. La mera acció dels independentistes no causa divisió, llevat que també es consideri que en causa la posició recentralitzadora, la qual, com passa amb molts passatges de la sentència del TC sobre l'Estatut, imposa el dilema: "o submissió o ruptura".

El que ajuda a dividir és que callin o toquin el violí tots aquells individus, aquells polítics i aquelles institucions que, per tradició, vocació, necessitat o sentit de la responsabilitat haurien de mantenir-se en posicions dialogants. Si no ho fan és per por de ser titllats de col·laboracionistes. Això passa a la Catalunya actual, certament, però també passa a l'Espanya actual i amb més intensitat: són poquíssims els intel·lectuals o polítics espanyols que s'atreveixin a defensar una tercera via. Potser només La Vanguardia (ho dic sense vanitat, però amb orgull) continua defensant els ponts, sense por del foc creuat.

Sabíem que hi hauria baixes. Però no que Jordi Pujol cauria. He parlat prou dels clarobscurs de la seva personalitat (vuit columnes, li he dedicat), però encara no he fet referència a la manera com l'Estat ha decidit fer-lo caure. És evident que un Estat ha de tenir mecanismes freds i implacables per combatre la corrupció, però perd molta credibilitat si es comporta selectivament. Gràcies al cas Pujol, ha quedat clar que les jugades de la UDEF són selectives. Se sospitava, però la intervenció de Montoro ho ha confirmat. A un Pujol lleial amb Espanya, no li hagués passat res. L'Ull de l'Estat ho veu tot, però és estràbic. Amb això l'Estat fa por i demostra la seva força. Però perd l'objectivitat i apareix com un venjador, una força parcial. L'Estat també és a la trinxera.

Entrem al moment de la veritat amb les trinxeres molt clares i molt plenes. Dijous vinent segur que els carrers de Barcelona s'ompliran. Però s'han trencat moltes coses. Ja hi hagut baixes. La foto del moment és aquesta: si la pressió de l'Estat és tan descarnada que fa mal d'ulls, la il·lusió sobiranista comença a empeltar-se d'exasperació.