El revisionisme

Es practica als vorals de l'unionisme, especialment a les coves del sado d'algunes tertúlies

La Vanguardia en català | 09/09/2014 - 00:00h


Pilar Rahola |


No puc afegir res al contundent article que Sánchez Piñol va publicar aquest diumenge, en què responia al "negacionisme" de la memòria catalana que es practica pels vorals de l'unionisme, especialment a les coves del sado d'algunes tertúlies. La moda és afirmar tres axiomes: que Felip V era estimat pels catalans i no va ser un brutal repressor; que no va existir mai un conflicte Catalunya-Espanya, i que tot és una falòrnia del pèrfid nacionalisme català, persistent deconstructor de la història. Amb una mica d'insistència, aviat vendran que Catalunya no ha existit mai i que l'idioma parlat per aquests verals és una variant pintoresca del gloriós castellà. I no exagero, perquè de moment ja han destruït totes les bases de la filologia a València, i no els ha agafat cap atac de vergonya.

L'equació és simple: si no va existir mai el 1714, ni les lleis, repressions i atacs de tot tipus contra la identitat catalana durant tres segles, llavors tampoc no existeix cap lògica per al complex moment que vivim. Com si Catalunya no hagués tingut mai necessitat de lluitar per sobreviure com a nació. La negació del passat, doncs, és un intent groller de negar el present, per no haver de gestionar-ne la complexitat. I és així com un procés ciutadà que implica una majoria qualificada de catalans, sobrecarregada tant de raons històriques com de motius presents, queda reduïda a una tropa de pobres innocents enganyats per la manipulació de la història. Desgraciadament, és un truc vell, que per cert han utilitzat amb profusió les dictadures de tot gènere. A la Txecoslovàquia comunista fins i tot s'esborraven les cares dels dissidents de les fotos oficials. El més trist és que aquesta pràctica de negació de la història el perpetri una democràcia. I la cosa va a pitjor, perquè ara es dedica a perseguir escriptors i les seves novel·les per terres estrangeres, cosa que dóna la mesura de com està de descomposta la democràcia espanyola, més enllà de la qüestió catalana. El pitjor és que aquest tipus de pràctiques no serveixen de res, perquè ni la ciutadania és un ramat d'ovelles ni està tan desinformada com voldrien. I a més, en el cas català, fa molt que vam aprendre a recuperar la història pròpia que sempre ens ha negat l'oficialitat. I hem intentat fer-ho amb esperit crític, tal com demostra el mateix Victus.

Dit això, és evident que el 1714 no va ser epopeia independentista, entre altres coses perquè aquest concepte és modern i, a més, Catalunya era sobirana. Però va ser una lluita descarnada per defensar els nostres interessos econòmics i els nostres drets constitucionals, i la derrota va significar la seva destrucció. Des d'aleshores, no hem fet cap altra cosa que intentar salvar els mobles per no desaparèixer. I sempre, en tot aquest temps, ens han negat la història per intentar negar les nostres raons. Intent va. No els ha servit mai de res.