Temples

També la tercera via tenia més requesta a Escòcia: el govern britànic ho veu ara


La Vanguardia en català | 10/09/2014 - 00:00h


Antoni Puigverd


Les enquestes del cap de setmana (El País, El Periódico) han donat informacions molt interessants. Com ara que la il·lusió en el procés, tot i emplenar carrers, com es veurà demà, declina en la intimitat: un 43% de catalans estan il·lusionats, però un 67% estan preocupats. No pot sorprendre que la tercera via sigui la preferida (obté un 42% de respostes enfront del 24% de les respostes independentistes). També la tercera via tenia més requesta a Escòcia, abans del referèndum. El govern britànic ho veu ara. El govern d'Espanya no ho vol veure.

Quant a la confessió de Pujol, ha generat un fort corrent depressiu: baixen les expectatives de CiU, però també les d'ERC. Em centraré en aquest detall, perquè confirma una idea que no tothom accepta: lluny dels temps en què la Lliga de Cambó i l'ERC de Macià eren gat i gos, Mas i Junqueras són matisos d'una mateixa idea.

De quina idea parlem? Del nacionalisme. Format en l'idealisme romàntic, Pujol reelabora el catalanisme en clau herderiana. La seva és una mirada alemanya de Catalunya. En la darrera conferència publicada, "Herder i Renan i el dret a decidir", l'expresident diu una cosa que molts catalans comparteixen: "La personalitat dels pobles es basa en un substrat de llengua i cultura, de sentiment col·lectiu, de memòria, de consciència prèvia a les construccions polítiques". La idea de Catalunya com a foc sagrat anterior a la política i transcendent en la història ha triomfat completament entre els sectors que avui pledegen per la sobirania.

Hi havia una altra idea de Catalunya. Però va quedar esclafada entre dues parets. Si en una paret crema el foc sagrat català, a l'altra encara hi ha restes profundes de l'idealisme falangista: "España como unidad de destino en lo universal". Una "unidad de destino" ara maquillada de jacobina i vestida a la moderna: abusant del "patriotisme constitucional" de Habermas. Filòsof de la "democràcia de les lleis", també alemany, però oposat a l'idealisme, Habermas mai no podria avalar que una "majoria satisfeta" d'espanyols pugui sentir-se tan còmoda amb la interpretació de la legalitat que s'imposa a un gran nombre de catalans (convertits, de facto, en minoria "tenallada").

En la visió idealista (catalana o espanyola), els ciutadans són, en realitat, creients que s'apleguen en un temple. El catalanisme, en canvi, prou diferent del nacionalisme, imaginava Catalunya com un àgora: no exigia adhesió, demanava aportació, trena, síntesi, construcció. No ha existit mai una versió espanyolista d'aquest catalanisme d'àgora. Una visió inclusiva d'Espanya, que concedeixi el dret de bloqueig de les minories culturals (en allò que afecta la seva existència) i que propugni la participació en la diversitat, no pas l'adhesió. Mai. Per això hem arribat fins aquí: a un costat, hi ha el pes inflexible de la majoria sagrada de matriu castellana; a l'altre, l'irredemptisme d'una minoria catalana, no menys sagrada, que somia en un temple nou.