Dos mons blindats

La Vanguardia en català | 10/09/2014 - 00:00h


Lluís Foix


Avui dia no hi ha fusible. Dos mons es dirigeixen a la confrontació sense que mitjancers coneguts estiguin treballant per evitar el xoc. En tots els conflictes hi ha una línia de comunicació que no es trenca, per molt prima i fràgil que sigui, disposada sempre a arribar a un acord. Rajoy no es mou i Oriol Junqueras tampoc. Dic Oriol Junqueras perquè és qui ahir va invocar la desobediència civil, a la manera de Martin Luther King, i qui determina la política del Govern respecte a la votació del 9 de novembre. El president Mas va deixar de tenir autonomia política la mateixa nit que va perdre dotze escons i, malgrat tot, va decidir continuar al capdavant del Govern com si hagués obtingut aquella majoria "excepcional" que havia demanat en les eleccions del 2012.

Un govern sense majoria parlamentària es deu als socis que li donen suport, explícit o implícit, per a les línies mestres del seu programa i per a qualsevol petició que vingui del que imposen les regles de joc. Junqueras, certament, està jugant amb intel·ligència la seva carta política que consisteix que es voti el dia 9 de novembre, sigui o no dins dels paràmetres legals. El president Mas és un simple instrument de la sagacitat política de Junqueras, que ha aconseguit manar en el Govern i, alhora, ser proclamat líder de l'oposició. Insòlit a l'Occident democràtic.

Encara que sigui una mica tard, convindria que sortís algun Amadeu Hurtado, que ens explica en el seu dietari del 29 de juliol al 15 de setembre del 1934, Abans del sis d'octubre, els seus esforços per evitar el desastre del 6 d'octubre. El Govern Samper volia salvar la cara i el Govern Companys, també. Però no hi va haver manera. Es retocaven alguns aspectes, gens substancials, de la llei de Contractes de Conreus, de tal manera que tot quedés igual en el fonamental canviant alguns punts del redactat.

Hurtado arriba a Barcelona amb la solució i Companys no en vol saber res. "Los rebré a tiros, si convé", li etziba l'advocat mediador. La resta és història coneguda. Qualsevol paral·lelisme entre avui i fa vuitanta anys és inútil. Però és semblant l'actitud dels dos governs en no cedir ni un gram en els seus posicionaments.

Rajoy ens diu que té enllestides totes les mesures necessàries per impedir la consulta. No sabem de què es tracta ni com utilitzarà els instruments de l'Estat per a la prohibició. Hi haurà força? Suspendrà l'autonomia? Inhabilitarà el president i el seu govern? Cap d'aquestes opcions no és desitjable. Ni per a Espanya ni per a Catalunya. En el seu dia vaig expressar l'opinió que si Rajoy hagués pactat amb Mas la celebració d'un referèndum fa dos anys s'hauria pogut aclarir la situació molt abans i no hauríem arribat a la construcció de dos mons que aparentment no volen aconseguir cap punt d'encontre si han de cedir res.

Aquests dos plans contraposats s'observen diàriament seguint les televisions amb seu a Madrid i la televisió oficial catalana. El que es deia ahir al matí a TV3 i l'eufòria amb què es desgranaven els més petits detalls sobre les conseqüències de la confessió de Jordi Pujol, feien l'efecte que la conciliació és impossible. La novetat respecte a temps passats quant al ja vell conflicte entre Espanya i Catalunya és que la propaganda no la fan només els governs sinó que la realitzen milers, potser milions, de ciutadans que han obert una bretxa en el debat públic que està canviant les relacions entre governants i governats.

El president Mas dóna símptomes de cansament polític i de voler trobar una sortida en l'actual clima de confrontació. Però Oriol Junqueras o algú en nom seu surt precipitat per sostenir-lo amb les crosses de la consulta. Dilluns deia Mas que de què serviria una Catalunya independent si no la reconegués ningú. Una pregunta que segurament molts catalans es formulen en veure que l'aïllament internacional d'Artur Mas és un fet inqüestionable. Es dirigeixi on es dirigeixi, parli amb qui parli, no rep ni una paraula d'alè de la Unió Europea, dels grans o petits estats europeus, dels Estats Units, de Rússia, la Xina o Israel. No crec que el vincle del Barça amb Qatar sigui de gran utilitat en aquests moments.

Viure en un país en el qual a mitjan setembre no se sàpiga aproximadament què passarà el dia de Cap d'Any, no és tranquil·litzador. I menys si els ponts entre les dues posicions són intransitables o estan trencats.

No es tracta de recuperar tòpics com les vies tercera o quarta. És més aviat qüestió d'imposar la via escocesa que passa pel pacte previ que ha conduït al debat que estem contemplant aquests dies des d'Edimburg i Londres. Quan el 18 de setembre de l'any passat, el president Rajoy va llegir als diaris que s'havia acordat sense el seu coneixement data i pregunta a Catalunya, no cabia esperar la mà estesa. Els cops de porta tenen sempre conseqüències inesperades, tant en la vida civil com en la política.

L'anomenat procés ha causat ja bastants víctimes en camps molt variats. L'última d'elles, potser la de més calat social, polític i moral, és la de l'expresident Jordi Pujol que no pot ni sortir de casa i que prepara la seva defensa com a conseqüència de la seva insòlita confessió.