Filmar la multitud

Quins seran els dispositius fílmics per enregistrar la 'via' del 2014?

La Vanguardia en català | 10/09/2014 - 00:00h


Jordi Balló


Com es filma una celebració col·lectiva que és reivindicativa i té forma? Retrocedim un any, a la Via Catalana del 2013, en la qual es va demostrar que les imatges informatives no podien cobrir l'amplitud del fenomen ni la seva exigent originalitat formal.

De totes les imatges en moviment fetes aquell dia es va acabar imposant una seqüència aèria que serpentejava en pla únic pels 400 km de cadena humana, sobre la gent agafada de la mà, en una imatge allunyada que ressaltava pel caràcter monocolor, un detall visual i conceptual decisiu. Aquesta imatge aèria ens proporcionava la crònica visual d'una arquitectura humana que només pel fet d'existir ja era significativa, però no ens deia res de la singularitat dels rostres dels components. Com a alternativa a aquesta imatge de distància, les seqüències televisives preses arran de terra eren perfectament intercanviables: l'element més característic que tenien era que la gent no es deixava anar de les mans, l'atribut corporal principal d'aquella convocatòria única. Més tard arribaria la gigafoto, però aquesta imatge era autosuficient i no incitava a la combinació amb les altres.

Llavors, quins seran els dispositius fílmics essencials per enregistrar la via del 2014? Un ja és imaginable abans que es produeixi, com si fos un salt endavant anticipat: un pla aeri que emmarqui el signe visual de la V vista des dels dos extrems i des del vèrtex, que es converteix així en missatge icònic. Però un cop aconseguida aquesta imatge gairebé de satèl·lit, impressionant però estàtica, apareix la part incerta, caòtica, heterogènia, arran de terra, per restituir l'acte a la seva veritat original: el de l'autonomia expressiva de tots els participants.

Aquesta és la dificultat més interessant, la més crítica, establir la combinació ambigua entre imatge i cos, entre icona i singularitat, entre equilibri i autoorganització. Es tracta de la construcció d'una immensa performance horitzontal, que troba en la imatge vertical el contrapunt.

L'any passat vaig pensar en la manera com el director Claudio Zulián va resoldre aquesta qüestió de la proximitat a les persones disposades al llarg d'un barri en el seu magnífic, i humanista, pla seqüència únic del film A través del Carmel.

Aquest any m'assabento que Manuel Huerga ha plantejat també la idea del pla seqüència únic, encara que simulat, pel seu film en 3D La rosa de foc, per tal d'unificar així en un gran moviment coreogràfic aspectes heterogenis de la ciutat i dels seus habitants.

Són opcions que anuncien un mateix dilema fílmic que la manifestació de demà també proposa: com es poden crear imatges comunitàries, de gent que es manifesta amb un sentit del desig col·lectiu. Es tracta d'experimentar com filmar la multitud, la singularitat de cada un.