Avui

La manifestació pretén dir als poders centrals: "Aquí estem, Espanya"

La Vanguardia en català | 11/09/2014 - 00:00h


Fernando Ónega


Avui et mirarem tots, Catalunya. Et mirarem i t'escoltarem. I no cal endevinar sentiments ni intencions. Hi haurà comparacions entre la V de Barcelona i la concentració de Tarragona. Hi haurà pors, pors de les fotos i de les paraules, perquè en una data com avui, fa dos anys, es va començar a parlar sense autocensures d'independència. Hi haurà qui quadriculi els carrers per calcular el nombre de manifestants. Hi haurà qui es faci preguntes personals, per què va anar Carme Chacón en una, per què va faltar Duran Lleida en l'altra. Hi haurà qui desitgi que falli el poble i no respongui a la crida. Hi haurà qui no faci cap altra cosa que mirar als mercats a veure si una manifestació els enfonsa o resulta indiferent. Hi haurà, en fi, tantes sensacions com habitants respiren en aquest país anomenat Espanya.

Jo em limito a dir: és el teu dret, Catalunya; el dret dels qui surten al carrer a Barcelona i el dret dels qui fan la contramanifestació de Tarragona. És la teva llibertat, i el primer que celebro és que es pugui exercir aquesta llibertat. No vol ser una frase tòpica: comença a ser una frase necessària, necessària de recordar, perquè de vegades se senten i es llegeixen veus que neguen l'existència d'aquesta llibertat. La llibertat existeix, és nostra, és vostra i avui l'exercireu com l'heu exercit sempre en els parèntesis de democràcia que ens ha donat una dolençosa història. I jo, que vull Catalunya dins d'Espanya, com vull la meva Galícia dins d'Espanya, encara que em dolguin menyspreus i injustícies, donaria alguna cosa de la meva vida perquè els independentistes puguin continuar sent-ho a cara descoberta. Aquest és l'Estat de dret en què crec. I en una data que els catalans considereu sagrada, sabeu què m'agradaria? M'agradaria que no hi hagués d'haver dues manifestacions, com si comencessin a aflorar dues Catalunyes que no aconsegueixen trobar-se. O una cosa pitjor: que no volen trobar-se. M'agradaria que no faltessin a la V de Barcelona persones que en seran absents per por física de presentar-s'hi. M'agradaria que fossin a Tarragona nacionalistes que no volen barrejar-se amb ningú que faci olor de Constitució o de nom d'Espanya. M'agradaria que poguessin compartir micròfon Carme Chacón i els dirigents de l'Assemblea Nacional Catalana. M'agradaria que en els crits, els eslògans, les cançons i les pancartes no hi hagués el mínim indici de rancúnia. I m'agradaria, Catalunya, que ningú no s'apropiés del teu nom.

Sí, ja sé que l'objectiu d'una manifestació és reivindicar, demostrar poder propi i espantar el poder oficial. Ja sé que estic expressant desitjos ingenus, idíl·lics, utòpics i, per tant, impossibles. I ja sé que una manifestació no és més que una manifestació, per gran que sigui. Però és la manifestació de la Diada 2014, la dels 300 anys, i té un objectiu, dir als poders centrals: "Aquí estem, Espanya, aquesta és la nostra veu".