...doctor?

Però no ho sé, doctor... ¿Vostè per què creu que aquesta frase em va poder afectar tant?

La Vanguardia en català | 11/09/2014 - 00:00h


Imma Monsó
Barcelona


Ja sap el problema que tinc amb els dubtes, doctor, especialment en dies com avui: quan tots desfilen pel carrer agermanats i feliços com si fossin una sola peça, li juro, doctor, que si existís un medicament per potenciar el desig de fer la V (una mena de Viagra de la sobirania), me'l prendria ara mateix! Mentrestant, ja veu... De seguida que sento l'incipient pessigolleig que em deixa l'ànima preparada per conrear-hi un ferm sentiment identitari, de sobte algú llança una consigna, o a algú altre li cau la màscara, o bé la freda anàlisi d'algun aspecte de la qüestió em provoca la paràlisi, i llavors... Llavors m'agafa una profunda sensació d'orfandat i em quedo quieta. ¿Que si alguna cosa de la infància pot explicar aquest comportament? Home, vés a saber... El pare tenia un sentiment independentista fort i ancestral, reforçat per la seva participació a la guerra. Però al meu voltant regnava un cert desgavell ideològic que frenava els seus anhels separatistes i els posava humor... Sap què vull dir? Sí, home... Mares que no sabien parlar castellà, però (en català, és clar), defensaven aferrissadament una Espanya unida... Un amic de Sòria que les rebatia i proclamava (en castellà) la seva passió per la independència de Catalunya... I vés a saber... Suposo que aquest desori em devia marcar més que les rigoroses conviccions del pare, i per això cap ideologia no em fa el pes...

Tanmateix, en dies com avui m'agafen ganes d'apostar pel sòlid referent patern, perquè potser resulta que un cop al carrer m'agafa la Fe... Que si ho he provat? Mmm, ¡Sí, sí!... Justament, ara fa dos anys exactes vaig anar a la manifestació, ja sap, aquella on va començar tot... Vaig mirar al cel i li vaig dir al pare que e.p.d: "¡Marxem, papà. Aquí no ens hi volen" (ja sap, doctor, que motius per fotre el camp d'Espanya no ens en falten). Estaria orgullós, el papa, de veure els catalans lluitar pel dret al vot sense sang ni baralles cruentes, veure que som gent creativa, que fem cadenes i castells i mosaics de colors en comptes d'esventrar-nos els uns als altres, qui pot dir que no és una cosa maca i cívica? D'acord, d'acord, continuo. Que com em vaig sentir aquell dia? Bé, justament començava a experimentar el pessigolleig identitari quan, de sobte, un home darrere meu li va dir a la dona: "Josefina, vols creure que és la primera vegada que em sento a casa?".

I de cop i volta (ja sap el problema que tinc amb les frases, doctor), de cop i volta em vaig sentir a l'exili i em vaig veure vagant per l'espai sideral sense pàtria ni màtria on caure morta. És clar, me'n vaig anar cap a casa. Quan dic "a casa" em refereixo a la de veritat, la de cadascú, que les altres són totes imaginàries... Però no ho sé, doctor... ¿Vostè per què creu que aquesta frase em va poder afectar tant?