El Punt Avui

DES DE PARÍS

Incomprensió i recel

11/09/14 02:00 ALBERT LLADÓ ROMERO
Catalans residents a París fent la Via Catalana, l'any passat Foto: YOAN VALAT / EFE.
La percepció és que Catalunya vol baixar del vaixell espanyol quan s'està enfonsant amb la crisi

L'obra París i el desert francès, publicada el 1947 pel geògraf Jean-François Gravier, està considerada una de les més influents i més documentades a l'hora d'analitzar el centralisme francès modern. Llavors, l'impacte de l'estudi va ser tan gran que va provocar una important revisió del model territorial francès, dins dels límits, però, del que encara avui és l'Estat més centralitzat d'Europa.

No en va, l'estructura administrativa creada al 1800 per Napoleó per centralitzar i unificar l'Estat, les prefectures, encara continua vigent. I tot i que la França metropolitana té sis llengües reconegudes, el francès és l'única llengua oficial i vehicular. Per acabar d'entendre el quadre, resta la sempre significativa part econòmica. La Illa de França, la regió parisenca, és la cinquena més rica d'Europa. No n'hi ha cap més de francesa entre les 40 primeres, mentre Alemanya en té vuit; Holanda i Àustria, cinc, i l'Estat espanyol, Itàlia i el Regne Unit, tres.

Tots aquests factors donen mesura que a França no només es visqui amb llunyania el procés sobiranista català, sinó directament amb incomprensió. La manca d'un equivalent propi en un país que sempre ha neutralitzat les tendències autonomistes fomenta la inintel·ligibilitat i la fredor respecte al que passa sota els Pirineus.

També la terminologia emfatitza en ocasions aquest rebuig. França no és nacionalista, sinó republicana. El patriotisme no s'empara en la nació, sinó en la República. El nacionalisme és, per contra, un concepte associat a l'extremisme polític, i a les minimitzades identitats territorials, precisament un altre motiu per entendre l'escassa simpatia envers el procés català, en aquest cas entre les autoritats. Bretanya, Llenguadoc, Occitània o Còrsega són territoris amb anhels històrics d'una major autonomia. No és que el govern tingui por d'un contagi a partir del cas català (després d'anys d'instauració de l'escola republicana no hi ha risc en aquest sentit), però mostrar-se'n favorable suposaria tirar-se pedres damunt del propi terrat. Ho resumeix la dura resposta del primer ministre Manuel Valls, en ser preguntat, el mes d'abril, per la qüestió catalana: “Hem de fer atenció per evitar que Europa no es disloqui per culpa dels populismes que l'estan debilitant.” En aquest sentit, la percepció que Catalunya vol saltar del vaixell espanyol quan s'està enfonsant, després d'anys de crisi, i sent una regió rica dins el conjunt de l'Estat, té el seu lloc als mitjans de comunicació i a les converses de sobretaula. Tot i això, l'interès mediàtic i el coneixement, més enllà dels tòpics, del cas català ha augmentat a França en els darrers mesos. Ho denoten l'aparició del president Artur Mas a diversos mitjans nacionals, i alguns reportatges dels corresponsals francesos a peu de camp, desplaçant-se de Madrid –i de la visió de Madrid– a Catalunya. També durant l'abdicació de Joan Carles i la conseqüent presa de possessió de Felip VI la majoria de corresponsals van esmentar el cas català com un dels principals reptes del nou monarca. Però tot i aquest avenç, l'afinitat i l'interès pel procés són escassos. Si de cas desperta la curiositat pròpia d'un fenomen polític, també sociològic, que és proper geogràficament, però que està a les antípodes de l'imaginari col·lectiu dels francesos.

Darrera actualització ( Dijous, 11 de setembre del 2014 02:00 )