Un catalanisme possibilista

La Vanguardia en català | 12/09/2014 - 00:00h


Sergio Vila - Sanjuán
Barcelona


Tot just arribar a Tarragona ahir a última hora del matí em vaig trobar, al costat de l'hotel Imperial Tarraco, l'historiador Joaquim Coll, vicepresident de Societat Civil Catalana (SCC). Jo només havia parlat amb ell un parell de vegades però tenia referències de la seva tesi doctoral. Com que encara era aviat, vam xerrar una estona sobre la tesi. Versa sobre Narcís Verdaguer i Callís. Cosí del poeta, Verdaguer va ser cofundador de La Veu de Catalunya, secretari de Foment del Treball i membre destacat de la Lliga. La seva dona era la feminista Francesca Bonnemaison. Per Coll, el que va caracteritzar Verdaguer era un "catalanisme possibilista" patent en la seva actitud davant les crisis polítiques espanyoles, el conflicte social barceloní o el paper de l'Església. "Aquest tipus de catalanisme possibilista és el que marca el nostre acte d'avui", va acabar, quan el seu cap de premsa l'agafava ja del braç portant-lo cap a altres tasques.

La convocatòria d'SCC va tenir un to familiar: perquè va convocar famílies; perquè el públic, encara que va omplir els espais assignats, no era excessivament aclaparador, i perquè va transcórrer amb placidesa. No es pot dir que fos un acte espanyolista perquè, encara que hi lluïen banderes espanyoles i es va sentir sovint el "Viva Catalunya, Visca Espanya", el fil central va raure en la reivindicació "del seny i la senyera", i la bandera catalana va tenir el protagonisme. (Un dels assistents més fotografiats portava un petit suport amb tres banderetes, la catalana, l'andalusa i l'espanyola, a la visera de la gorra!).

Els responsables de l'SCC van optar per posar en relleu el conjunt monumental més antic de Catalunya. Un marc imponent. Al seu amfiteatre, on va ser cremat viu el bisbe cristià Fructuós, vaig escoltar de nou Coll. Amb una senyera de quaranta metres desplegada a terra, va llançar un elogi d'aquest estendard de la casa de Barcelona, "bandera de llibertat davant els abusos dels nobles", més tard inspiradora de l'espanyola, "que la sintetitza", i, al segle XX, "símbol davant les dictadures". Quan va sonar El cant de la senyera, un amic periodista em va recordar que era l'himne que Tarradellas va proposar com a oficial de Catalunya. Catalanismes possibilistes, altres catalanismes possibles.