Un objecte ben fàcil d'entendre

Cadascú fa funcionar els mecanismes mentals a la seva manera; si portes el segon equipament del Barça, en quin rengle et poses? En el rengle groc o el vermell?

La Vanguardia en català | 12/09/2014 - 00:00h


Quim Monzó


A quarts de dues del migdia els bars de la Gran Via són plens a vessar de gent amb samarretes grogues i vermelles que s'afanyen a menjar entrepans abans que els locals s'omplin més i no hi hagi possibilitat de demanar res. La nota folklòrica entremig de tantes banderes estelades (unes amb el triangle blau i d'altres amb el triangle groc) la posen la gent que va amb banderes del Barça, en una demostració de desubicació fascinant, perquè el que avui hi ha a Barcelona és una manifestació i no pas un partit de futbol. Però cadascú fa funcionar els mecanismes mentals a la seva manera. Com els que, per comptes d'una samarreta groga o vermella, avui porten la samarreta d'aquell segon equipament del Barça de franges grogues i vermelles. ¿En quin rengle es posaran? ¿En el rengle groc o en el vermell? Suposo que és com si anessin a passar el dia a una costellada o a berenar a la font de la Budellera i que ni tan sols s'han assabentat que, al llarg de la Gran Via i de la Diagonal, s'hi havien de formar franges impecables d'aquests dos colors.

En aquella hora encara primerenca, a prop del vèrtex de la V hi trobo l'esplèndida Anna Arqué, que no havia conegut personalment fins ara, fet que lamento sobre manera. A l'escenari, tot de cantaires assagen les peces que interpretaran a partir de les inevitables 17.14. Les assagen un cop i un altre, i un altre més tard. Lluís Llach -amb el nou model de gorra que porta últimament, tipus obrer dels anys trenta, i unes ulleres de sol impressionants- els observa amb cara de felicitat, mentre reposa la barbeta en el puny. Tot a la vora de l'escenari, dos senyors passegen un gos que es dedica a ensumar les urnes que hi ha a terra i serveixen de decorat. Calculo que deu ensumar-les per si hi detecta algun explosiu. L'hi pregunto a un dels dos senyors i em contesta: "Està treballant". Per davant de l'escenari, travessant la plaça de les Glòries no paren d'arribar autobusos, els viatgers dels quals saluden amb crits d'alegria la gent que hi ha a l'escenari, que els retorna la salutació; Lluís Llach el primer.

Una manifestació així hauria estat impensable dècades enrere, perquè el mosaic de les quatre franges no es percep arran de carrer. Situat en el petit promontori que hi ha a la part Llobregat de les Glòries, a la Gran Via es veu una munió de gent. Però les cinc franges grogues i les quatre vermelles són imperceptibles, i només t'assabentes que efectivament es veuen quan comences a veure'n imatges per Twitter. Els fotògrafs dels mitjans són, imagino, als quatre helicòpters i l'avioneta que sobrevolen constantment el vèrtex, creuant-se i passant tan a prop els uns dels altres que penses que en algun moment serà inevitable que almenys dos xoquin i se'n vagin a terra. Organitzar una mani d'aquestes característiques -la més gran que hi ha hagut mai a Europa, diuen els organitzadors-i fer coincidir totes les peces d'aquest puzle complicadíssim sense que res falli demana una capacitat de previsió i organització excepcionals, per permetre combinar l'efusió improvisada de la gent amb l'imprescindible protocol controlat.

Mentre esperem que arribin les cinc de la tarda i, superats els assajos, comenci l'acte definitiu, per les grans pantalles que hi ha instal·lades al voltant de la plaça (i suposo que de tot el recorregut) passen imatges de grups musicals. En un moment que hi apareix la Companyia Elèctrica Dharma tocant allò de "No en volem cap que no estigui borratxo, no en volem cap que no estigui torrat...!", el mestre Josep M. Ganyet observa la meva cara d'estupefacció i em diu: "Amb el nou estat, tot això va fora!". A la Diagonal, just darrere de l'escenari hi ha, unes plegades i d'altres muntades, centenars d'urnes de votació, del model que, si res no es torça, faran servir el 9 de novembre. Són un objecte curiós: de cartró, blanques... Quan estic intentant prendre'n les mides, amb el seu pam Lluís Llach m'ajuda a determinar-les exactament: fan 40 centímetres d'alçària, 40 d'amplada i 30 de fondo. A la cara superior, una ranura per ficar-hi el sobre amb el vot i, al davant, un rectangle que permet veure quan ja és plena del tot i cal posar-ne una altra. De fet, és un objecte ben fàcil d'entendre, encara que a alguns els costi tant.