La gent (legal o no) ho peta

En l'actitud de la gent no es detecta la tensió retòrica o la vanitat de confrontació que tant enverina el debat politicomediàtic

La Vanguardia en català | 12/09/2014 - 00:00h


Sergi Pàmies


Serà difícil que els comentaristes i els polítics que avui interpretem la concentració d'ahir estiguem a l'altura del que va passar. Ni tan sols les imatges d'helicòpter podran captar la suma de determinació, paciència, naturalitat, alegria i resistència a la calor que va envair els carrers de la ciutat. Els organitzadors van tenir una idea desmesurada: omplir tota la Diagonal i la Gran Via per dibuixar una v de votar. Per subratllar la grandiloqüència teòricament excèntrica de l'invent, van situar el vèrtex a la plaça de les Glòries i els extrems a les places Pius XII i Sarah Bernhardt. És a dir: el repertori de grans èxits d'un país representat per la seva plaça més horrorosa, un Papa diguem-ne que polèmic i una de les actrius més tràgiques del món. En comptes de desencriptar la combinació d'aquests tres elements, em limitaré a descriure algunes de les coses que vaig viure.

Molta calor. Molta gent. I, posats a comparar, més gent que calor. A quarts de dues, la Diagonal sembla una gran superfície impossible d'omplir. Els manifestants que s'hi acosten, però, la miren amb un atreviment desafiant que recorda el lema d'una empresa de roba esportiva: "Impossible is nothing". Les ombres més valorades són la marquesina d'El Corte Inglés de Diagonal, els voltants de l'edifici negre de La Caixa, el Pedralbes Center, la façana de l'Illa Diagonal i el vestíbul, amb aire condicionat i butaques de marquès, de l'hospital de Barcelona. L'arribada és gradual. No hi ha sorpreses ni caos, probablement perquè en els últims anys l'ANC i els seus adeptes han creat un estil de mobilització transgeneracional, festiva i inequívocament reivindicativa. Amunt i avall, els manifestants busquen un racó per dignificar l'espera, improvisar pícnics sobre formigó, lluir pancartes o fotografiar-se amb un anunci de cervesa amb un Pau Gasol que diu: "Que bé que prova sentir-se ciutadà". Sembla que hi ha més samarretes grogues que vermelles, però deu ser un efecte òptic perquè, al final, les quatre barres s'acaben formant. En l'actitud de la gent no es detecta la tensió retòrica o la vanitat de confrontació que tant enverina el debat politicomediàtic. Predomina el bon humor i l'amenaça de deshidratació.

A les 15.27 h, els manifestants comencen a ocupar la calçada. Estenen llençols que interpel·len diferents personalitats del món, potser pensant que no caldrà ocupar aquesta superfície. Però la realitat ha decidit desmentir tots els pronòstics i la marea humana cobreix cada metre quadrat, això sí: sense l'atapeïment que es detecta entre la plaça Francesc Macià i el passeig de Gràcia (provocat perquè les obres fan que l'amplada de l'avinguda s'estrenyi). Els autocars aparcats formen una combinació de noms que podria inspirar un rap: Mon-Bus, Hispano, Nevada, Piqué, Salvia, Sisques, Poch, Doctor, Burgos. Un grup de manifestants canta una tonada que diu: "Ja n'hi ha prou, Mariano". El paisatge recorda una cançó d'Antònia Font: canyes de pescar, monopatins, Poly Klyn, noies despertant-se d'una migdiada a les vies del tramvia, enxanetes atòmics i manifestants carnavalescos amb tricornis i mostatxos de Tejero.

Les samarretes no oficials són un homenatge al reciclatge: associacions de veïns, escoles de dansa, curses de bombers, Snoopy, Perpignan, clubs de petanca i fins i tot una samarreta amb la falç i el martell que té dimensió d'anacronisme pop. Els voluntaris que coordinen els trams són el súmmum de l'educació. Tot i fer servir megàfon, diuen "sisplau" i "gràcies" i, a més a més, somriuen (si treballessin en una cadena de fast-food, serien empleats del mes). La manera de fer les quatre barres no segueix els preceptes maoistes del mosaic i això les fa més humanes i imperfectes. No sé si ja ho he dit però fa calor. Tanta, que unes quantes persones es maregen i cauen patriòticament fulminades. Una pancarta diu: "Mientras viva, no habrá Catalunya independiente. Botín". ¿Un adjectiu per definir l'espectacle? Supercalifragilisticoexpialidosus. Cap referència a Jordi Pujol i una pràctica massiva de dues activitats que, en qualsevol país civilitzat (independent o no), haurien de ser delicte: l'autofoto i l'onada.