Política | ANÀLISI

La pedra de toc és Escòcia

Edició impresa Política | 12/09/2014 - 00:00h

Enric Juliana



EFE

Escòcia amb l'ai al cor i Catalunya a les portades: aquesta unitat dialèctica no existia fa un mes

Primer apunt. La manifestació de l'Onze de Setembre del 2014 ha estat un èxit innegable i els despatxos de Madrid ho saben. Una altra cosa és que aquesta realitat, captada per tots els mitjans de comunicació estrangers i per les ambaixades sigui acceptada públicament per l'aparell estatal. Probablement no serà així.

L'any passat, el ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, es va atrevir a qualificar d' "indiscutible èxit" la cadena humana de la Diada i li van caure moltes bufetades des de la dreta. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va evitar ahir a la tarda tota referència a la manifestació de Barcelona en un acte públic a Viena. La resposta la tindrem avui.

A Alicia Sánchez-Camacho li va tocar, un altre cop, el desagradable paper de negar la realitat en calent. Sánchez-Camacho s'està empetitint cada cop més. Ningú no pot predir quina serà l'evolució política de Catalunya en els propers anys, però un dels escenaris que no s'han de descartar és la desaparició orgànica del Partit Popular en benefici d'una coalició catalanista de centre, connectada amb Madrid a l'estil bavarès. El PP català va començar a desaparèixer el dia en què Eduardo Zaplana i Ángel Acebes li van imposar a Mariano Rajoy la liquidació política de Josep Piqué, quan aquest intentava pactar l'Estatut del 2006 amb el ministre socialista Jordi Sevilla. Un pacte que hauria canviat els carrils de la política espanyola. Rajoy, llavors en posició d'objectiva debilitat en el PP, va cedir la peça. I Sevilla va ser fulminat per Zapatero. Aquell pacte no interessava a cap dels dos grans partits espanyols, llavors emborratxats per les estratègies nord-americanes de polarització política. Encara no havia arribat la crisi.

Segon apunt. L'èxit de la manifestació de Barcelona pot haver sorprès alguns cercles de poder de Madrid que veien en la magnitud política i moral del cas Pujol un gran factor de desmobilització. No ha estat així, com ja es veia a venir des de fa més d'una setmana. I no ha estat així, entre altres raons, perquè la dreta espanyola i el seu entorn mediàtic han caigut en la temptació de sobreexplotar el fulminant enfonsament de Pujol i la seva família. L'agressiva compareixença del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, la setmana passada en el Congrés, va ser un clar exemple d'aquesta orientació.

La figura de Pujol ha estat destruïda, CiU ha quedat molt malparada, i molts catalans, a més de viure-ho amb irritació i enuig, s'han sentit avergonyits. En circumstàncies com aquestes, els humans tendeixen a protegir la seva autoestima. Els grups socials, també. Els corrents polítics, també. Més encara si se'ls intenta escarnir. Cal tenir en compte la psicologia col·lectiva per acabar d'entendre la manifestació d'ahir.

El gran tapís humà amb la bandera de Catalunya, tot i això, no tapa el gran cràter obert pel cas Pujol. Aquest cràter és impossible de dissimular i des del seu interior sorgeix una radiació que tindrà conseqüències polítiques i electorals a curt i mitjà termini.

Tercer apunt. L'aparent gir dels sondejos a Escòcia i l'impacte de la manifestació de Barcelona en els circuits internacionals d'opinió formen avui una unitat dialèctica nova, que truca a la porta dels centres de poder. La qüestió de les nacionalitats europees fins ara encapsulades pren força.

El desenllaç del referèndum escocès esdevé per tant un factor importantíssim. Si guanyés el sí, el terratrèmol a la Gran Bretanya, a la Unió Europea i a l'OTAN seria enorme i de molt incertes conseqüències. Si el no s'imposa, ni que sigui per poc, gràcies al viratge pactista i conciliador de Londres, Madrid difícilment podrà fer l'orni. Aquest és la clau de la propera setmana; la dialèctica Escòcia-Catalunya a l'agenda europea segons el resultat del referèndum del 18 de setembre.

Que ningú no es faci il·lusions, però. El no a la consulta catalana és contemplat per Rajoy i el seu equip com la gran prova de força per enfortir el Partit Popular davant les pròximes eleccions locals, regionals i generals. El Partit Alfa i el discurs de la llei i de l'estabilitat davant la por de molts espanyols que la crisi empitjori encara més i acabi derivant en un gran desordre polític.