Sinistre total

El xoc de trens es va produir ahir a la Diada (...); consumat el sinistre, caldrà recollir les víctimes i identificar-les

La Vanguardia en català | 12/09/2014 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


Els verbs pessimistes ja no s'han de conjugar en futur. Avui les probabilitats són certeses. El gastat "xoc de trens" es va produir ahir en ocasió de la Diada. La política espanyola -incloent-hi la catalana, per si n'hi hagués dubtes- ha registrat fa tot just unes hores un sinistre total, és a dir, una avaria catastròfica que no perquè es preveiés ha impactat menys -i continuarà impactant- en tots els àmbits socials, econòmics i mediàtics del país i del nostre entorn internacional. La reivindicació de la consulta es va desvestir d'eufemismes i ho va ser, realment, ras i curt, de la independència de Catalunya. No és que no se sabés, però els esdeveniments d'ahir i de la vigília a la commemoració del tricentenari del 1714 van adquirir una significació explícita des d'una contemplació externa a Catalunya. Si hi havia dubtes, van quedar esvaïts.

Perquè si les dimensions de la concentració ciutadana a Barcelona van resultar tan enormes com s'esperava, els simbolismes gairebé rituals a què van recórrer les institucions catalanes i els seus titulars tampoc no van deixar marge a una hermenèutica ambigua. N'hi ha prou de conèixer superficialment la història catalana i espanyola per valorar el que va voler expressar la presència del president de la Generalitat al Fossar de les Moreres el vespre del dia 10, després a la Llotja de Mar i les seves paraules en el posterior missatge institucional. Actes protagònics sobre el tradicional i més innocu -per reiterat en la seva interpretació política, antany no secessionista- homenatge a Rafael Casanova, que van fer que fins les pautes gestuals de les Diades tradicionals se n'anessin en orris.

La Catalunya oficial va superar així les convencions simbòliques de l'anterior catalanisme enviant missatges sobre la seva pròpia nova funcionalitat: sembla que no només la centralitat intangible ha passat del nacionalisme a l'independentisme guiada per aquesta CDC en tràngol de refundació. A més a més, els seus escenaris són els martirials que legitimarien la causa, i no són ni a les avingudes ni en el fràgil relat sobre la determinació patriòtica de l'autoritat que fa tres-cents anys va rendir la plaça comtal als seguidors de Felip V, sinó al Born, un emplaçament que remet a l'èpica que requereix l'orquestració d'una jornada com la d'ahir.

Primer va ser el simbolisme i després l'expressió material. Michael Ignatieff en el seu últim assaig, titulat Fuego y cenizas,escriu unes afirmacions suggestives: "La política és una cosa molt física", i també que "a la política el veritable missatge és el físic". Té raó el canadenc; ho és. I els simbolismes del capvespre de la vigília de la Diada van assolir tots els seus efectes quan la ciutadania els va corporitzar. De manera que el secessionisme català va compondre ahir la seva demostració de força.

Consumat el sinistre -ni a la Generalitat ni al Govern espanyol no hi ha marge de maniobra per a una cosa diferent d'una espera preocupada i preocupant sobre els arrestos insurreccionals que puguin incendiar el 9-N i dies posteriors-, caldrà recollir les víctimes i identificar-les. I després ordir una llarga negociació amb els supervivents -canviarà l'elenc català i, potser, però en menor mesura, també el madrileny- perquè arribi algun moment en què Espanya no només tingui problemes com els altres països, sinó també solucions efectives i els seus naturals -siguin catalans o d'altres verals- puguin entonar, com el reiterat Ignatieff explica en el relat de la seva fracassada experiència política, la consigna canadenca de "tous ensemble". El "tots junts" és possible, però no ho és ara, ni ho serà en un temps que se'ns farà llarg.

L'esprint secessionista ha estat esgotador i l'ha obligat a un esforç estressant que, segurament, l'ha deixat més exhaust del que els seus dirigents poden suposar en aquestes hores en què l'adrenalina -l'èpica i la malhumorada, segons en quin costat se situï cadascú- continua en nivells molt alts. L'independentisme ha de fer un arqueig de danys a Catalunya -la Diada de Tarragona i els ciutadans silents- i el Govern espanyol, el PP i el PSOE, un altre de semblant. Hi ha una Espanya que se n'està anant a través del mutis dels seus protagonistes estel·lars i l'aluminosi dels seus contraforts, i una altra que, impacient, està arribant. Després del sinistre, en aquest trànsit, hi haurà l'oportunitat. Però, insisteixo, caldrà esperar.