Una dutxa escocesa

Ja ningú no discuteix que Escòcia sortirà guanyant del referèndum sigui quin sigui el resultat | 
L'exitosa Diada d'ahir torna a posar les coses a lloc després del terratrèmol provocat pel cas Pujol

La Vanguardia en català | 12/09/2014 - 00:00h


José Antich


Des del bulevard du Montparnasse, superada la terrassa de La Closerie des Lilas, i quan l'avinguda ha canviat el nom pel de bulevard de Port-Royal, el passejant desemboca per l'esquerra en un petit carrer de poc més de cent metres dedicat al coronel Paul Flatters, un explorador francès que va perdre la vida a l'Àfrica. En un París clapat de petites plaques de pedra que recorden des de veïns il·lustres fins a tràgiques morts, aquest carrer durant molts anys no va exhibir cap altre reconeixement que un avís davant el número 3. En una modesta habitació d'aquell edifici es va allotjar nouvinguda de Varsòvia la jove Marie Curie, que anys més tard seria guardonada amb dos premis Nobel, de Física i de Química, i que faria de París la seva ciutat de residència i de França el país d'adopció. Des de fa tres dècades en el número 4 de la rue Flatters s'ha improvisat el Museu de Llums Antics.

De fet, més que un museu, com complagut denomina monsieur Ara al seu peculiar establiment, la singular botiga, que es distingeix perfectament des del carrer pel blau intens de la seva façana, és un magatzem que ven i repara llums de tot tipus, preferentment no elèctrics. Així, és fàcil trobar-hi quinqués i aplics de gas, petroli, oli, gasolina, alcohol i de vidre, alguns de finals del segle XVIII. És a la rebotiga on monsieur Ara exposa al públic les peces més valuoses i també les més antigues, en el recinte que ell mateix denomina el museu.

Val la pena una visita al local, encara que entre els centenars de llums no n'hi hagi cap d'oli que s'assembli al del conte d'Aladí i que tan necessari seria avui, per exemple, per als desesperats Hollande i Valls que veuen com la V República, el Govern i el partit es precipiten irremeiablement a les tenebres. Qui pogués demanar un desig! Un desig tan sols! Molt més ara que la ja malparada imatge del president de la República ha saltat pels aires després del furibund i inesperat atac de qui oficialment va ser la seva última companya i primera dama de França, la periodista Valérie Trierweiler. La popular periodista ha destil·lat el seu enuig sense pietat cap a Hollande en el llibre Merci pour ce moment, del qual s'han venut en els quatre primers dies gairebé 150.000 exemplars. Els editors calculen que les vendes rondaran el mig milió de llibres. França, tan protectora antany de la vida privada dels seus governants, s'està acarnissant amb un president que comença a ser més conegut per les seves històries amoroses que per les seves polítiques i reformes. Repudiada Trierweiler, aparcada l'actriu Julie Gayet, s'acaba de situar al capdavant del que queda de l'hollandisme la seva exdona i mare dels seus quatre fills, la ministra Ségolène Royal. Quina paradoxa. La traïda Royal torna a tenir, com en tants altres moments, el futur d'Hollande a les mans. Què li demanaria, si pogués, a la llàntia d'Aladí?

A uns quatre-cents quilòmetres al nord-est, a l'avui incert Regne Unit, asseguren els mitjans de comunicació que els sectors financers de la City estan nerviosos i atordits davant la hipòtesi d'una victòria del sí en el referèndum del dia 18 sobre la independència d'Escòcia. Tot això, després de minimitzar la consulta durant gairebé dos anys i circular amb els llums apagats. Amb una simple enquesta publicada diumenge amb un mínim avantatge d'un punt per als independentistes d'Alex Salmond i una altra immediatament posterior confirmant l'empat tècnic entre les dues opcions n'hi ha hagut prou per despertar l'establishment londinenc de la seva letargia. La reacció ha estat previsible: que intervingui la reina! Isabel II, de 88 anys, astuta i intel·ligent, amb 62 anys de regnat a l'esquena i una biografia atapeïda de cops audaços, ha actuat, encara que segurament no com s'esperaven a Downing Street. La reina ha posat fora de perill la Corona, evitant perdre l'afecte dels escocesos. S'ha declarat neutral i ha assenyalat que el referèndum és un assumpte del poble escocès. Molta habilitat cal tenir per convertir una corona en un flotador.

No sembla un error, per més que continuen les pressions dels conservadors. Després del gest audaç de pactar la consulta, el Govern de Cameron ha deixat escapar un sòlid avantatge de més de vint punts en el termini d'uns quants mesos mentre es recreava imaginant en quin lloc del Pont de Londres penjaria el cap del nacionalista i traïdor Salmond, perquè el seu futur polític, si es produïa aquesta voluminosa derrota, penjaria d'un fil. L'actual Pont de Londres, construït a la primera meitat del segle XIX, substitueix el vell pont de pedra del segle XIII en què s'havia exhibit el 1305 el cap de sir William Wallace com a senyal per als enemics d'Anglaterra. Set-cents anys més tard, Mel Gibson s'encarregaria de popularitzar per tot el món l'heroica història de Wallace, mentre que Cameron s'ha ocupat de blindar el futur polític de Salmond. Ja ningú no discuteix que Escòcia sortirà guanyant del referèndum sigui quin sigui el resultat. I el premier britànic, que partia com a guanyador, pateix avui una situació complicada pel seu excés de confiança i lidera la llista de candidats en risc de convertir-se en cadàver polític. La reina observa l'escena mentre pren el te al palau de Balmoral.

Per què serà que la política, els seus moviments i les seves conseqüències acostumen a agafar tan desprevinguts els que es mouen al món dels diners i les finances? És el mateix David Cameron elogiat als editorials dels mitjans de comunicació del món occidental quan es va produir fa dos anys l'acord per a la consulta el suïcida que avui se'ns presenta? No serà que la democràcia que tant prediquem es constreny quan el guanyador pot ser un altre? Encara que el temor a Londres certament existeix, la victòria del sí a sis dies de la cita amb les urnes sembla molt, molt difícil.

Imminent referèndum a Escòcia i inici de curs polític a Catalunya. L'exitosa Diada d'ahir, engiponada d'obstacles superiors a la dels dos anys anteriors, torna a posar les coses al seu lloc després del terratrèmol provocat pel cas Pujol. Si hi havia algun dubte, el sobiranisme continua sent avui dia i de llarg el segment més mobilitzat de la societat catalana i el civisme i la unitat amb què s'expressa al carrer un fenomen per tenir molt en compte. Si en anys anteriors la Diada marcava el punt d'inflexió del curs, aquesta 2014 serà només l'arrencada , ja que l'epicentre queda situat el 9 de novembre. La gestió de les properes setmanes i el posicionament final de cadascun dels actors, i molt especialment de Mas i Junqueras, serà clau per decidir quin dels tres escenaris possibles és el que acaba emergint. La consulta en la data prevista del 9-N, unes eleccions plebiscitàries en els primers mesos del proper any amb un acord previ de CDC i ERC (Unió no se sap) de candidatura àmplia que també inclogui altres defensors del sí-sí o, com a tercera opció, un temps mort en la legislatura que l'allargui fins a l'últim any si les desavinences entre Mas i Junqueras es fessin insalvables. Però, mentre algun d'aquests tres camins s'obre pas laboriosament, caldrà mirar abans amb precisió tot el que passa a Escòcia. Si finalment triomfa el sí, els efectes de l'ona expansiva arribaran ràpidament també a Brussel·les, Madrid i Barcelona.

Entrem en uns dies d'una aparent dutxa escocesa, amb victòries demoscòpiques un dia del sí i l'altre del no. Músculs i nervis d'acer davant una partida que encara no té guanyador. Fins aleshores, ni tan sols al vell magatzem del carrer Flatters no trobarem una mica de llum per orientar aquest escenari tan diabòlicament enrevessat.