Dret i política

La política necessita la llei, l'economia, les idees i les il·lusions; tot al servei de l'interès general

La Vanguardia en català | 13/09/2014 - 00:00h


Juan-José López Burniol


El professor Víctor Lapuente Giné ha publicat recentment un suggestiu article -"'Demos' y lo demás"- en el qual, després de lamentar l'existència d'"una classe política dominada per advocats", censura amb encert que "la discussió en relació amb el 9-N transcorri en un terreny massa legalista i poc polític" que dóna lloc a "una batalla d'advocats". Dit això, conclou que "no som davant un conflicte de legalitat contra legalitat o de legalitat contra democràcia". Abans al contrari, "és un conflicte sobre els que formem part de la comunitat política". És a dir, "quin és el subjecte polític? És Espanya o és Catalunya? Aquesta és la pregunta política bàsica, (que) no és resultat d'un marc jurídic".

Aquest article del professor Lapuente toca dos temes i planteja un problema. Els temes són: 1. L'abús del dret en el debat polític. 2. La determinació de quin és el subjecte polític -Catalunya o Espanya- que "ha de decidir". I el problema és el que provoca la ruptura de la legalitat originària de la qual reben la seva legitimitat totes les institucions implicades. Tracto avui dels dos temes i deixo el problema per a la setmana vinent.

Respecte a l'abús del dret en el debat polític, admeto que el debat sobiranista centrat en el dret a decidir s'ha polaritzat excessivament en els seus aspectes jurídics, però potser és excessiu dir que la política està actualment dominada per advocats. És més, entenc que avui estem vivint un descrèdit enorme de tot el que és jurídic; un descrèdit que es manifesta en l'erosió continuada de l'Estat com a sistema jurídic i en el desprestigi creixent de totes les institucions. Tothom passa avui del que diu la llei, començant per l'Estat, fins al punt que, quan s'apel·la a ella, es fa simplement per utilitzar-la com a parapet, és a dir, instrumentalitzant-la en defensa conjuntural d'una posició d'interès particular, o per emprar-la com a arma llancívola contra l'adversari transmutat en enemic. Així ho fa qui s'enroca interessadament en una aplicació rígida de la llei, elevada a la categoria de dogma, amb oblit que, sense una interpretació que adapti la norma a les circumstàncies de cada cas concret, l'imperi de la llei es converteix en la màxima tirania. I així ho fa també qui busca de manera esbiaixada l'empara d'una nova legalitat per contraposar-la a la preexistent, amb oblit deliberat que l'aparent legitimació formal que brinda la llei nova trenca la unitat del sistema jurídic amb la consegüent ruptura de la legalitat d'origen.

Aquest abús del dret, en qualsevol de les dues formes vistes, no suposa que sigui la llarga ombra de la llei la que es projecti dominant sobre tota l'activitat política. Res més lluny de la realitat. Qui domina avui l'escenari polític és l'economia, i són els economistes els que marquen moltes de les pautes de l'acció política. Tan és així, que s'estan aixecant moltes veus criticant una creixent subordinació de la política a l'economia. En aquesta mateixa línia, sostinc des de fa temps amb relació al món de l'empresa -i crec que avui és extrapolable al de la política- que juristes i economistes integren "la intendència", és a dir, un "estat major" que un empresari -o un polític- han d'escoltar, però sense que en cap cas condicionin la seva decisió d'una manera inexorable. En un principi, és la política.

I, pel que fa a la determinació del subjecte polític que "ha de decidir" -Catalunya o Espanya-, el professor Rubio Llorente ha aclarit la qüestió d'una manera terminant, ja que ho ha argumentat així: "Si una minoria territorialitzada, delimitada administrativament i amb les dimensions i recursos necessaris per constituir-se en Estat, desitja la independència, el principi democràtic impedeix d'oposar a aquesta voluntat obstacles formals que poden ser eliminats; i, si la Constitució ho impedeix, caldrà reformar-la". Això no significa que la clara opció per la separació d'una comunitat que reuneixi aquestes característiques faci possible l'automàtica proclamació de la independència. Quan es tracta de separar cossos polítics que han estat units durant segles, amb un fort teixit de relacions de tota mena, la més elemental prudència imposa obrir un període de difícils negociacions entre les dues parts, en què cada una haurà de defensar fins a l'extrem els seus propis interessos, sense concessions gracioses i utilitzant la seva respectiva posició internacional i tots els seus legítims recursos de pressió negociadora.

Ni llei inflexible de juristes sense volada que la perverteixen; ni determinisme econòmic d'economistes que tot ho saben fins que la realitat els desmenteix; ni dogmes d'intel·lectuals immersos en un univers que s'esgota en les quatre idees que dominen; ni somnis eteris d'aquells que són incapaços de concretar més enllà de les benaventurances. La política no és res d'això, encara que necessiti la llei, l'economia, les idees i les il·lusions. Tot al servei de l'interès general definit amb prudència. Encara que moltes vegades s'oblidi i s'esculli tirar pel dret... malgrat que porti a un precipici.